Girona a la tardor: un desig de pau, d’ordre i de civilització

Amb motiu de la cloenda de la primera Exposició Internacional d’Art a Venècia, l’any 1895, Gabriele d’Annunzio va pronunciar una cèlebre conferència en prosa poètica titulada L’allegoria dell’autunno. Llegit a la Sala del Maggior Consiglio del Palau Ducal i publicat poc després en forma de llibre, el discurs conclou amb una crida als esperits inquiets i als artistes. D’Annunzio hi defensa que la bellesa i l’energia vital de Venècia neixen de la unió apassionada entre l’Art i la Vida, una idea central de la seva filosofia decadentista i del mite del superhome —l’Oltreuomo— que començava a forjar sota la influència de Nietzsche.

Setze anys més tard, el dia de Tots Sants de 1911, Eugeni d’Ors va pronunciar el discurs presidencial dels Jocs Florals de Girona. La peça arrencava amb una exaltació lírica de Venècia que seguia molt de prop la prosa de L’allegoria dell’autunno, per acabar consagrant una frase que ha restat per a la posteritat gironina: «Girona, a punta de tardor, no és, en veritat, menys subtil que Venècia en hora de primavera».

Poc després de l’acte, el diari La Publicidad va publicar una acusació formal de plagi confrontant el text de Xènius amb el de l’escriptor italià. Tot i que d’Ors havia reproduït estructures retòriques i imatges venecianes de D’Annunzio, hi va introduir un element propi per simbolitzar la decadència: la figura recurrent d’un «pobre mendicant geperut» als graons de Santa Maria della Salute.

La crítica literària posterior va descobrir que la veritable font d’inspiració per a aquest captaire venecià no era D’Annunzio, sinó l’escriptor i polític francès Maurice Barrès, concretament en el seu llibre Amori et Dolori Sacrum: La Mort de Venise de 1903. Així, malgrat que la polèmica inicial es va centrar exclusivament en el paral·lelisme amb l’obra de l’italià, estudis posteriors sobre les fonts del Noucentisme –com els analitzats per Narcís-Jordi Aragó a Retrats a mitja tinta– van aclarir l’origen exacte de la imatge i el seu mecanisme retòric de contrast.

Més enllà d’aquesta xarxa de préstecs literaris i de la seva fascinació compartida pel mite de Venècia, aquests tres autors comparteixen també una trajectòria ideològica que els va acabar vinculant, de diverses maneres, amb els autoritarismes i el feixisme europeu del segle XX. D’Annunzio és considerat un precursor directe del feixisme italià, tant per la seva estètica política com per l’ocupació de Fiume, que va inspirar la litúrgia i la retòrica de Benito Mussolini. Maurice Barrès, per la seva banda, va evolucionar del culte al jo cap a un nacionalisme integral, tradicionalista i xenòfob que va assentar les bases ideològiques de la dreta radical francesa. Finalment, el mateix Eugeni d’Ors va transitar des del seu projecte civilitzador del Noucentisme català cap al conservadorisme autoritari, fins al punt d’adherir-se a la Falange Española i ocupar alts càrrecs culturals durant el primer franquisme.

Aquesta fascinació per les ciutats crepusculars formava part d’un tòpic literari europeu inaugurat pocs anys abans per l’escriptor belga Georges Rodenbach a la seva novel·la simbolista Bruges-la-Morte de 1892, on els canals silenciosos i el passat esvaït esdevenien el mirall d’una bellesa malenconiosa i estancada. És precisament aquest imaginari el que també va visitar un jove Josep Carner en versos d’eco simbolista quan evocava com «Bruges somnia en els vaixells fantasmes / i ja no hi saben els vaixells vivents». 

El contrast entre els dos grans referents del Noucentisme català resulta revelador: mentre Eugeni d’Ors –com D’Annunzio i Barrès– acabaria seduït per la deriva autoritària i feixista del segle XX, Carner es mantindria fidel al projecte cívic i democràtic fins a l’exili belga, on acabaria transformant aquelles antigues ciutats de boira en el símbol d’una Europa pacífica, ordenada i civilitzada. 

La mateixa idea que va moure a una generació de gironins a finals del segle passat a convertir la ciutat decadent en una estampa icònica amb la rehabilitació cromàtica de les cases del riu Onyar. Una intervenció que va transformar la imatge de «grisa i fosca, solemne i afinada» en l’estampa icònica que encara podem reconèixer i que va popularitzar en el seu temps el sobrenom de la «Florència catalana».

Girona, tal com descrivia el mateix Narcís-Jordi Aragó, en la seva entrada en el Nou Breviari de Ciutadania, és una ciutat que «avui afronta el repte de saber mantenir l’equilibri entre la ciutat clàssica i la moderna, entre el nucli consolidat i l’eixample difús, entre els campanars i els gratacels, entre la fortalesa emmurallada i el mercat obert als quatre vents. El repte de fer servir les eines del passat per construir un present que garanteixi el futur». Val la pena recordar als que ara miren amb una certa enyorança el que representava Barrés, D’Ors o D’Annunzio, que aquest futur –a Girona i a Catalunya– només podrà ser viscut i només mereixerà ser viscut en democràcia.

Una ciutat són moltes coses, veritats a mitges, somnis incomplerts, renúncies menudes i grans sacrificis. Una ciutat són patis de veïns,  arbres arraconats entre l’asfalt i el ciment, gats que salten de pati en pati i gent, molta gent que va amunt i avall. Una ciutat són moltes coses, però l’arquitecte Le Corbusier deia que «és un potencial il·limitat d’energia, emplaçat entre dues fatalitats contradictòries i hostils: la individual i la col·lectiva. És entre aquests dos destins que es troba el punt just, el punt d’equilibri».

Els individus modelen la ciutat, però la ciutat també acaba modelant a la gent. Aquest equilibri fràgil es respira a cada cantonada i dibuixa el caràcter dels qui l’habiten. Els carrers estrets ens ensenyen a conviure en la proximitat, mentre que les grans avingudes ens recorden la nostra pròpia petitesa dins la massa. La ciutat absorbeix les presses del matí, les converses a mitja veu als balcons i el silenci pesant de les matinades buides. A poc a poc, el ritme del trànsit s’acaba barrejant amb el batec de cada persona, fins que costa distingir on comença la pedra i on acaba la pell. Al final, cada ciutat és un mirall col·lectiu on tots deixen una empremta invisible, alhora que ella els va polint la mirada.

Girona és la típica ciutat manipuladora. Crea els seus fills a imatge i semblança seva. Els gironins són figures de fang que caminen, pintades amb els colors d’una paleta exigua, però potent. Com en totes les coses, n’hi ha que han sortit més ben enfornats que altres i més prims, més alts o més rodanxons, però a tots se’ls veu d’una hora lluny la textura de la seva ciutat gravada a la cara, com el record d’una verola mal curada.

Porten la humitat de l’Onyar enganxada als ossos i aquell posat reservat, gairebé hermètic, de qui ha après a protegir-se rere unes muralles invisibles. Porten sota la pell llúpies de pedra nummulítica i a les mans ocres desgastats pel temps. Ja de bon matí, caminen pels carrers vora el riu o creuen els ponts sense mirar als costats, ho fan amb una parsimònia estudiada, mirant de reüll, com si avaluessin constantment què poden mostrar i què val més guardar sota clau. Girona els ha ensenyat a ser discrets, a no fer gaire soroll, però a mantenir una tossuderia silenciosa que resisteix tant al vent, vingui d’on vingui, com el pas implacable dels forasters.

Durant uns moments, cada dia al final de la tarda, el sol es digna a aturar-se durant uns instants, immòbil entre les muntanyes, i apunta un dels seus poderosos dits cap a la rosassa de la catedral. Un feix de llum daurada es diposita en un punt concret de la gran nau gòtica per a recordar als descreguts de tota mena que aquesta ciutat va veure passar el geni de Francesc Eiximenis, Lluís Borrassà, Bonastruc ça Porta, Pere Sacoma, Ramon Turró, Joaquim Ruyra, Rafael Masó, Carles Rahola, Prudenci i Aurora Bertrana, Xavier Cugat, Miquel de Palol, Valentí Fargnoli, Lluís Pericot, Miquel Santaló, Jaume Vicens Vives, Santiago Sobrequés, Xavier Montsalvatge, Jaume Ministral, Domènec Balmanya, Josep Viader, Fidel Aguilar, Joan-Josep Tharrats, Cassià Costal, Modest Prats, Miquel Pairolí, Domènec Fita, Narcís-Jordi Aragó i de molts altres, homes i dones, el record dels quals ha quedat definitivament esborrat de la memòria de les pedres.

Però fins i tot aquesta glòria efímera es dissol ràpidament quan el sol s’amaga i les campanes de la catedral escampen les seves hores de bronze sobre les teulades. Llavors, la llum daurada es torna una ombra espessa que s’escola pels carrerons del Barri Vell i pel nou Eixample, i retorna la ciutat a la seva intimitat més quotidiana. Els noms il·lustres cedeixen el pas als passos anònims que tornen a casa, carregats amb els fangs de cada dia i amb el pes d’una història que els supera, però que també els sosté. Perquè Girona no viu només dels seus genis ni de les seves gestes, sinó de la suma silenciosa de tots els qui, dia rere dia, accepten aquest pacte tàcit de pertinença i continuen modelant la ciutat mentre es deixen modelar per ella.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.

Entrades populars d'aquest blog

La més bella de les mentides

Sobre la utilitat d’un mateix

La casa de la memòria

La reixeta dels somnis

El cel pot esperar?

Vladperpunkt

Per què hem de guanyar els fatxes?