La reixeta dels somnis

Els antics grecs imaginaven que els somnis sortien cada nit de les profunditats del palau d’Hipnos per escampar-se entre els mortals, actuant com a missatgers de presagis tant veritables com enganyosos. Tot i que el pensament clàssic intentava classificar-los de manera lògica segons les seves formes i funcions, la desbordant fantasia dels poetes els preferia veure com a genis multiformes enviats directament per Zeus, cadascun dotat d’una identitat única i canviant.

Tothom en té de somnis, o n’hauria de tenir, des de l’actual ocupant de la Casa Blanca fins al més desgraciat que dorm embolicat amb una manta bruta a l’entrada d’una sucursal bancària. Són en el fons els mateixos somnis, paisatges nebulosos on les misèries de la terra s’esvaeixen o s’amplifiquen, recordant-nos que, sota el vel de la nit, tota jerarquia humana és només una il·lusió. 

En aquest espai intangible, l’home poderós es despulla de la seva autoritat i el captaire oblida el fred de l’asfalt, units tots dos en el mateix teatre involuntari de la ment. Lliures de les cadenes del món despert, els somnis continuen sent l’últim refugi democràtic, un territori indomable on la fantasia i el destí es barregen exactament igual que ho feien en els mites del món clàssic.

Hi ha somnis de moltes menes, cadascú els viu a la seva manera i ningú pot habitar en el somni d’un altre. Els somnis són intransferibles, com el dolor, la dignitat, el carnet de conduir o la pàtria potestat. Són una propietat privada i absoluta, un dret d’admissió tancat amb pany i clau on ni la burocràcia més exigent ni l’amor més sincer poden intervenir. 

Per molt que intentem explicar-los en despertar l’endemà, traduint-los en paraules febles o gestos imprecisos, mai no aconseguirem fer ningú partícip d’aquella imatge exacta o d’aquella angoixa concreta. Morim i somiem en la més estricta solitud, governant un regne efímer on som, alhora, l’únic i sobirà ciutadà, i el jutge suprem d’una legalitat que només serveix per a una sola nit.

Antonio Tabucchi, escriptor visceralment enamorat de Portugal i de Fernando Pessoa va intentar imaginar els somnis d’altres, concretament de vint personatges, que després va plasmar en un recull que portava per títol Somnis de somnis. En aquest exercici de pura orfebreria literària, l’autor italià va gosar violar aquella frontera tan íntima i infranquejable, regalant una ment nocturna a genis com Txékhov, Rimbaud o el mateix Pessoa. 

Tabucchi sabia perfectament que inventar els somnis aliens és una utopia, però també l’acte d’empatia més radical que pot cometre la literatura. Ell deia que «La literatura és com un robatori. Agafes un tros aquí, un altre allà, els digereixes i esdevenen teus». D’aquesta manera el llibre es transforma en un pont gairebé prohibit, una esquerda voluntària en la solitud estricta descrita abans, demostrant que si bé mai podrem obrir la porta de la ment de l’altre –sota la cabellera taronja d’un guillat o entre les puces d’un sense sostre–, la ficció és l’única clau capaç de recrear-ne el pany per convidar-nos a mirar, encara que sigui de reüll, a través de la reixeta.

El somni (Le Rêve), 1883. Pierre Puvis de Chavannes. Actualment al Musée d'Orsay.