Terra nullius

Recordo que en els inicis del Talleret de Salt, cap a l’any 1977, es va organitzar a Can Panxut –el patronat parroquial que posteriorment va esdevenir Teatre de Salt– una lectura de l’obra de Harold Pinter No man’s land que havien traduït Miquel Berga, professor de literatura anglesa i profundament vinculat a aquesta vila del Gironès i Salvador Sunyer i Bover, que després va dirigir durant anys el festival Temporada Alta. El text va ser llegit pel mateix Berga interpretant un dels papers i pel malaguanyat Quim Masó interpretant l’altre.

Terra de ningú parla de dos antics amics que, havent oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides del passat. En aquest personal descens als inferns, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es podia permetre creure en relats simplificadors. Si Dante pren Virgili com a guia per a la seva monumental travessia poètica, Harold Pinter s’endinsa en el seu particular descens als inferns contemporanis acompanyat de la mà silenciosa del seu admirat T. S. Eliot. 

Pinter, guanyador del Premi Nobel de Literatura, va demanar expressament que es llegís un fragment d’aquesta peça durant el seu funeral: «Ets a la terra de ningú. Que mai es mou, que mai canvia, que mai envelleix, sinó que roman per sempre, gèlida i silenciosa.»

Aquesta galeria silenciosa de la qual parlava Pinter connecta directament amb els versos d’Eliot a La terra gastada. Tots dos autors comparteixen la mirada sobre un món fragmentat on els records ja només serveixen de miratge dolorós. En un temps com el nostre, on els relats simplificadors i els discursos populistes tornen a guanyar terreny, la vigència d’aquest missatge es fa incòmode i, precisament per això, més necessari que mai.

La terra de ningú de Pinter no és només un espai físic o una ressaca de la Segona Guerra Mundial; és un estat mental. És el refugi –o la presó– on habitem quan som incapaços de reconèixer l’altre, quan les paraules serveixen per aixecar murs en lloc de ponts. El Talleret de Salt, portant Pinter a Can Panxut, feia el gest contrari: conquerir la terra de ningú per fer-la de tots.

Aquella lectura gairebé clandestina a Can Panxut no era només un acte d’amor al teatre; era la col·locació de la primera pedra d’un oasi cultural. Avui, quan veiem el desplegament del Temporada Alta o la vitalitat de les arts escèniques a Salt, és impossible no veure-hi el fil invisible que ens uneix a aquella nit de 1977. La terra de ningú de Pinter es va convertir, paradoxalment, en una terra fèrtil per a tota una generació de creadors gironins.

Recordar avui el text de Pinter en la veu de Masó i Berga adquireix una dimensió gairebé profètica. El teatre existeix en la terra de ningú on el temps s’atura mentre dura la representació. Masó ja no hi és, però el buit que va deixar es desborda de sentit cada vegada que algun escenari del Gironès s’il·lumina per retrobar-se amb la paraula nua, lliure de concessions.