El freu

Som un cúmul d’àtoms, de bacteris i de neurones, i potser també alguna cosa més. De fet, aquest plus és el que ens caracteritza com a espècie. Passem mig any cercant la llum i l’altre intentant arrecerar-nos a l’ombra. En la llum hi trobem l’esperança i en l’ombra el repòs. En aquest equilibri fràgil entre claror i foscor és on construïm el sentit de la nostra existència. 

Perquè no som només matèria que es mou per inèrcia; som l’únic reflex que es pregunta per què es reflecteix. La llum ens empeny a descobrir, l’ombra a comprendre. I en aquesta dansa contínua, potser l’única certesa és que no som res més que un intent –bell i imperfecte– de donar nom al misteri.

Anem per camins que algú ha traçat abans que nosaltres, hi anem amb la seguretat que arribarem a algun lloc, confiem que al final sempre hi haurà una ciutat, un poble o una casa i que només és qüestió d’aguantar, de continuar caminant.

Però, i si el camí no porta enlloc? I si la ciutat promesa no és més que un miratge, una altra il·lusió que ens hem inventat per justificar la caminada? Potser la certesa no és l’arribada, sinó el pas que fem mentre dubtem. Perquè caminar, en el fons, és una mena d’acte de fe: fe que cada petjada suma, que cada silenci entre passes és una pregunta que esdevé resposta. I encara que el rastre s’esborri, encara que l’horitzó es mogui amb nosaltres, el gest d’avançar ja conté la destinació. 

No arribem perquè el final ens espera; arribem perquè, en el fons, sabem que el camí és l’única pàtria que portem a dins. I així, amb l’ombra a l’esquena i la llum davant dels ulls, continuem, no perquè tinguem una meta, sinó perquè aturar-nos seria perdre el sentit de ser aquella canya que pensa, aquell àtom que es mira i es reconeix en la pols dels qui van venir abans.

I potser per això, quan caminem, no ho fem amb la certesa d’arribar, sinó amb l’esperança de trobar. Perquè, com es preguntava Pere Quart: «Encara s’esbadellen les albes lluny de mi / en el país feliç a on mena / un paorós camí, / sense rodera ni petjada lleu, / com d’aigua tèrbola i serena?» Aquell país feliç no és una ciutat de pedra ni una cadira a prop de la llar; és aquell instant en què la llum i l’ombra es toquen, en què el dubte i la certesa s’equilibren.

I el camí que hi mena, lluny de ser recte i senyalat, és paorós perquè és incert, perquè no hi ha roderes que ens guiïn ni petjades lleus que ens assegurin que algú abans hi ha passat. Però justament en aquesta incertesa, en aquesta aigua tèrbola que esdevé serena, hi trobem la bellesa de caminar sense saber si la destinació ens espera o som nosaltres qui l’hem d’inventar a cada passa. És aquell braç, aquell estret, el freu de Pere Quart, que «travessem a peu nu, a través de tanta nit, de tanta llum nonada, de tanta mort a nova mort damnada».

iPhoto Quim Curbet