Quixots sense terra

En el seu darrer llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola, Joan Manuel Soldevila ens ha demostrat de manera brillant que l’Empordà és terra de Quixots. Lídia de Cadaqués, Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Pere Horts o Josep Maria Joan i Rosa en són exemples paradigmàtics. Però aquesta revelació que ens fa veure Soldevila no és un fet aïllat, sinó la baula d’una llarga cadena que, com veiem ara a les terres empordaneses, manté un notable vigor que s’ha ramificat arreu del territori, demostrant que la petjada de l’esperit del cavaller de la Manxa és ben viva en la identitat catalana.

D’altra banda, si invertim els termes, també ens trobem amb un altre fet igualment colpidor i profund: el dels quixots sense terra, els apàtrides. Si l’Empordà o Barcelona han sabut acollir i arrelar el mite cervantí dotant-lo d’una geografia concreta, hi ha una altra estirp de cavallers errants que caminen en la direcció oposada. Són aquells idealistes desposseïts del seu lloc en el món, figures quixotesques que baten les ales en el buit de l’exili o de la pèrdua d’identitat territorial. Personatges que, moguts per una utopia o per la cruesa de la història, mantenen la noblesa de l’esperit malgrat no tenir un pam de sòl on clavar la seva llança ni una pàtria que reconegui les seves batalles contra els molins de la realitat.

El cas del filòsof Walter Benjamin és, sens dubte, una de les encarnacions més corprenedores d’aquesta tragèdia. Jueu, alemany, intel·lectual d’una Europa que s’ensorrava sota el totalitarisme, Benjamin va viure els seus darrers anys convertit en un autèntic apàtrida de l’esperit i de la geografia. Desposseït de la seva nacionalitat i forçat a un èxode constant, el seu particular combat contra els molins d’un destí implacable el va portar a creuar clandestinament els Pirineus, amb una misteriosa maleta negra a la mà. El seu viatge, imbuït d’un idealisme tràgic, va acabar abruptament l’any 1940 a la localitat fronterera de Portbou, on la pèrdua de la seva terra i l’amenaça de la persecució el van empènyer al suïcidi. 

Allà, a la mateixa ratlla que separa i uneix territoris, la seva figura s’erigeix en símbol definitiu d’aquell Quixot que, despullat de qualsevol recer perquè ja no li queda cap lloc al món, mor defensant la dignitat del pensament lliure. Aquesta tragèdia a les portes de l’exili ens fa retornar la mirada, inevitablement, cap a les terres de l’Empordà. Aquest racó de món, que Soldevila ens descriu com a bressol de quixots arrauxats i somiadors, es converteix també en el darrer horitzó visible per a aquells que ho han perdut tot. 

La ratlla fronterera de Portbou, marcada per la fúria de la tramuntana i la duresa del penya-segat, actua com un mirall invers: allà on els personatges empordanesos troben un paisatge que alimenta la seva follia creativa i el seu arrelament, personatges com Benjamin hi troben el límit infrangible de la seva desolació. L’Empordà esdevé així un espai de contrastos absolut, una cruïlla on conviuen el quixotisme vital de qui té una terra que l’empara i el quixotisme tràgic de l’apàtrida que només té el cel com a sostre en el seu darrer alè de dignitat.

Aquest darrer alè de dignitat ens evoca, inevitablement, la figura del mateix Carles Rahola –empordanès i gironí–, l’intel·lectual que dona nom al premi esmentat a l’inici d’aquest escrit, però que potser el podríem identificar millor en la figura simbòlica de Sancho Panza, perquè creia més en la veritat i en la vida que en molins de vent. Ell també –com Benjamin un any més tard– va veure com se li negava el dret a una pàtria justa i va morir com un apàtrida davant la tàpia del cementiri de Girona, afusellat pel franquisme en una de les pàgines més negres de la nostra història.

iPhoto Quim Curbet