Notes a peu de clàssics

19.9.26

Les notes a peu de pàgina són un submon, a vegades àrid i perillós per a qualsevol mena de lector. Els ulls es posen a ballar frenèticament darrere dels vidres de les ulleres, quan troben algun d’aquells numerets volats que ens indiquen –com una mena de senyal de perill a la carretera– que allò que llegim no acaba de ser ben bé el que ens pensàvem, que és incomplet, que no és exactament tal com diu l’autor, o que nosaltres probablement som tan incultes que si no s’afegeix alguna cosa no ho arribarem mai a comprendre del tot.

Però aquella lletra diminuta no sempre s’hi posa per insultar la nostra intel·ligència, a vegades té el seu sentit i, fins i tot, ens explica una història en paral·lel ben interessant, això és el que he fet avui, agafant tres llibres de la Fundació Bernat Metge i llegint només notes al peu. No és un exercici de subordinació intel·lectual, sinó una invitació a un viatge paral·lel.

Rere la lletra menuda de Plató, Èsquil o Ciceró no hi ha un retret a la nostra ignorància, sinó un mapa de tresors amagats: des d’ironies lingüístiques i xafarderies polítiques fins a rituals oblidats i monstres de tres cossos. Aquestes anotacions acaben sent el pont necessari que ens connecta directament amb el batec quotidià de l’antiguitat, demostrant que, de vegades, la gran història es llegeix millor a peu de pàgina. Us en faig un extracte del que he trobat i el poso amb lletra normal per no cansar-vos la vista.

Plató. Defensa de Sòcrates

Sòcrates no es dirigeix en tot el discurs als seus jutges amb la fórmula habitual «vosaltres jutges», sinó sempre amb la fórmula «vosaltres atenesos» o altres d’equivalents. Només a la fi, quan es dirigeix als qui han votat per la seva absolució, els anomena jutges.
Els sicofantes tenien originàriament la comanda de denunciar els qui exportaven figues de l’Àtica. Després esdevingueren delators de professió, una mena de policia secreta, molt poc considerada però temible, al servei dels polítics.
Tessàlia tenia entre els grecs molt mala reputació. La manca d’honorabilitat dels ciutadans, el desordre i insubmissió a la llei eren proverbials. «Trapelleria tessaliana» era el nom que es donava a un acte de mala fe.
L’iniciat en els misteris coribàntics sentia el ressò de les flautes en el seu interior fins molt després que les flautes havien sonat. Així els mots de les lleis ressonaven llargament a l’interior de Sòcrates.
L’ensenyament, pel que es veu, consistia a lluitar totalment armat, com els hoplites.
Sòcrates usa la primera persona del plural amb una punta d’humorisme. Una cosa anàloga es fa en català quan diem, per exemple, irònicament a un covard: «Que en som de valents!» en comptes de: «Que n’ets de valent».

Èsquil. L’Orestea

El maurat era la mescla de farina i oli pastats que en els sacrificis era posada sobre l’altar i cremada.
L’Atoa de Zeus, o sigui el mont Atos, consagrat a Zeus.
Els corredors del diaulos o «cursa doble» havien de fer tota la llargada de la pista i llavors, girant la meta, tornar enrere per l’altre braç o línia paral·lela; és a dir, en aquest cas, de Troia a Argos.
El lleó era el símbol dels Atrides.
Gerió, fill de Crisàor i de l’Oceànida Cal·lírroe, tenia un triple cos d’home, amb sis braços i tres caps, sostingut per un sol parell de cames. Un dels treballs d’Hèrcules consistí a prendre-li el ramat de bous roigs que posseïa.
Un naufragi o una fam poden ser evitats; però no revocada la sang d’un crim.
Ototoi, crit de lament, inadequat per a dirigir-se a Apol·lo.
Es considerava sollada la ciutat que tenia dintre seu un criminal impune, fins que el bandegés.
Hiperboris, poble mític, d’una felicitat proverbial. Es creia que habitava un país assolellat més enllà de les regions d’on bufa el bòreas o tramuntana.

Ciceró. Catilinàries

Espuri Meli, un ric cavaller, va fer-se popular per les seves donacions de blat durant una època de penúria. Acusat de voler-se fer rei, fou finalment occit (any 439 a. J. C.) pel magister equitum Gai Servili Ahala.
Marc Fulvi Flac, dirigent demòcrata i amic de Gai Grac; cònsol el 125 a. J. C. i tribú de la plebs el 122. Havia promès el dret de ciutadania als aliats italians. La reacció aristocràtica el va fer morir.
Amb motiu dels disturbis promoguts l’any 100 pel tribú Luci Apuleu Saturní i el pretor Gai Servili Glàucia, es desencadenà una repressió en la qual van morir tots dos.
Fúlvia, amant d’un dels conjurats, Curi, informava Ciceró dels projectes dels catilinaris.
Carrer dels Ferrers de tall. Carrer de Roma on estaven establerts els qui es dedicaven a aquest ofici.
Hi havia a Roma el costum de visitar de bon matí els personatges importants (salutatio anteucana); era un motiu d’orgull de rebre molts visitants. Aquest ús derivava de l’època patriarcal, quan el paterfamilias rebia la seva «clientela» cada dia.
S’anomenava tumultus l’estat de guerra que es declarava quan la pàtria estava en perill, per tal d’adoptar les providències necessàries a la seva defensa.
L’orador utilitza la típica forma oratòria de la preterició, fingint no voler dir allò que diu tot seguit.
Els creditors reclamaven cap a mig mes (idus) la satisfacció dels deutes, el terme dels quals s’havia complert al començament d’aquell mes (calendes).
Les àguiles que les legions portaven com a ensenyes eren objecte d’una certa veneració; durant la campanya, eren col·locades dins una mena de capella prop del praetorium.
La lex Vibia annalis estipulava unes edats mínimes per a poder ocupar cada un dels càrrecs que constituïen el cursus honorum. Ciceró havia sempre obtingut les seves magistratures suo anno, és a dir amb el mínim d’edat requerida.
El text llatí diu regie, «a la manera d’un rei». És l’acusació degradant de la república a aquells qui volien col·locar-se per sobre de les normes constitucionals; per a reflectir aquest to pejoratiu, cal recórrer a expressions com «amb esperit tirànic, despòtic».
Els nois duien la toga praetexta fins als 17 anys, edat en què començaven a portar la toga virilis.
El pretor, quan entrava en funcions, publicava un edictum, és a dir el conjunt de normes jurídiques i de procediment, a les quals s’atindria en jutjar.