Bossa de vi, ulls de gos, cor de cérvol

L’insult és un art que requereix talent, ofici i mala llet. Mentre la diplomàcia ens avorreix amb abraçades i consens, l’insult arriba, et planta una frase a la cara i se’n va sense demanar disculpes. Perquè existeixi hi ha d’haver forçosament un insultador i un insultat, però la majoria d’insults s’esvaeixen en l’èter celestial una vegada dits. La història està plena de rivalitats, enveges i enfrontaments personals que, gràcies a la contundència i la bellesa cruel de les paraules, han traspassat l’àmbit “celestial” per convertir-se en patrimoni col·lectiu.

M’he entretingut a fer un recorregut històric –cap enrere, com els crancs–, descobrint com algunes de les figures més emblemàtiques de la cultura, la política i el pensament universal van convertir la seva animadversió en autèntiques obres mestres de l’escarni, la ironia i el menyspreu. Aquestes són algunes de les enemistats i rèpliques més memorables que demostren que, de vegades, una frase ben calibrada pot fer més mal –i perdurar més– que qualsevol acte de violència.

Bette Davis i Joan Crawford van protagonitzar una de les desafeccions més ferotges, tòxiques i mediàtiques de l’edat d’or de Hollywood. Davis, que es considerava una actriu de mètode i de gran prestigi, menyspreava profundament Crawford, a qui veia simplement com una cara bonica que havia escalfat cadires i utilitzat els despatxos dels productors per arribar al cim. La seva ràbia acumulada va esclatar en una declaració mítica als mitjans de comunicació, on Davis va descriure la trajectòria de la seva rival amb una crueltat insuperable: «S’ha enllitat amb totes les estrelles de la Metro-Goldwyn-Mayer, excepte amb la gossa Lassie».

Diuen que Johannes Brahms tenia un caràcter aspre. L’anècdota més cèlebre sobre el seu temperament va passar durant una elegant recepció a Viena: després de passar-se tota la vetllada criticant i menyspreant pràcticament tots els assistents de l’alta societat que s’havien reunit per honorar-lo, el músic va decidir que ja en tenia prou. Es va aixecar de la cadira, es va dirigir cap a la sortida i, just abans de tancar la porta, es va girar cap a la sala i va deixar anar la seva sentència definitiva: «Si hi ha algú aquí a qui no hagi insultat, li demano disculpes».

Heinrich Heine va deixar dit el que es considera la seva “avaluació” més punyent d’Alfred de Musset: «Un jove amb un bell passat». Aquesta frase va ser pronunciada per Heine arran de l’evolució creativa de Musset, el qual es va fer famós als divuit anys, però després va caure en la dissipació i la seva producció literària va decaure dràsticament. Però Heine, encara no en va tenir prou i va afegir: «La vanitat de Musset és un dels seus quatre talons d’Aquil·les».

El cèlebre dramaturg i polític irlandès Richard Brinsley Sheridan era conegut al Parlament britànic del segle XVIII per la seva eloqüència demolidora a l’hora de desarmar els rivals. L’anècdota va ocórrer quan un jove i pretensiós diputat va fer un discurs interminable intentant enlluernar tothom amb idees que, en realitat, havia plagiat de diversos llibres. Sheridan, en lloc d’acusar-lo de manera vulgar o cridar des del seu escó, va demanar la paraula i va pronunciar una de les paradoxes més elegants de la història de l’oratòria: «El discurs de l’honorable membre té molt de bo i molt de nou; però el que és bo no és nou, i el que és nou no és bo». 

El rei Enric VIII d’Anglaterra abans de trencar amb Roma, va publicar un llibre en defensa dels sagraments catòlics tradicionals per atacar les tesis del teòleg alemany Martí Luter. Aquest, lluny d’acoquinar-se davant el poder d’un dels reis més temuts d’Europa, va respondre amb una ràbia i una fúria verbal gairebé apocalíptica, descarregant contra Enric VIII una llista d’insults memorables on el titllava de «porc, ase, un tust de fems, un xarlatà mentider vestit amb robes de rei».

El filòsof Diògenes el Cínic va protagonitzar una de les lliçons de dignitat i menyspreu més absolutes de l’antiguitat clàssica davant de l’home més poderós de la seva època, Alexandre el Gran. El jove i triomfant emperador macedoni, encuriosit per la fama del pensador que vivia als carrers d’Atenes dins d’un barril i sense cap possessió, va decidir anar-lo a conèixer en persona; en trobar-lo estirat a terra, Alexandre es va col·locar al seu davant i, volent mostrar la seva immensa generositat, li va dir: «Demana’m el que vulguis i t’ho donaré». Diògenes, lluny d’impressionar-se o de demanar riqueses, amb una indiferència demolidora només li va respondre: «Aparta’t, que em tapes el sol».

Al Cant I de la Ilíada d’Homer, durant la guerra de Troia, Aquil·les, enrabiat per l’arrogància del rei Agamèmnon –que pretenia prendre-li la seva recompensa de guerra, la jove Briseida–, va descarregar una fúria cega contra el seu cap militar amb una tríada primigènia d’insults, titllant-lo de borratxo, de cínic desvergonyit i de ser un covard. Potser encara podríem gratar més enllà, en tauletes sumèries o papirs egipcis, però l’exclamació d’Aquil·les és prou potent per cloure aquest article: «Bossa de vi, ulls de gos, cor de cérvol».