La mà del menjador de magranes

De petit sempre hi havia algú que em cridava l’atenció per l’estat de les meves mans. Potser un amic o enemic del pati d’escola, o les veïnes que sempre estaven atentes a tot i, especialment els mestres, que em feien ensenyar les mans i em deien que les tenia brutes. I era cert: durant el primer trimestre de cada curs, jo portava inevitablement les mans tacades amb l’àcid de les magranes, perquè jo era –ho confesso– un menjador addicte a aquests fruits tan complicats d’obrir i d’estripar. A tot això s’hi afegia el meu vici de mossegar-me les pells dels dits –els reveixins, en dèiem–; el suc de la magrana actuava directament sobre la pell viva com el caliu que torra una llesca de pa.

Cada dia, la meva àvia i jo érem els últims a aixecar-nos de taula, en una família de sis. Ella s’entretenia escurant el que havia quedat dels plats –malaguanyat– i jo estava enfeinat amb la magrana. La meva mare va intentar alguna vegada fer-me posar les mans en una palangana amb aigua i lleixiu, però ni allò me les netejava, ni em furtava les ganes de menjar-ne més.

L’altre dia, Josep Maria Fonalleras, en una presentació a la Llibreria 22 de Girona, va citar W.H. Auden quan deia que l’escriptor queda tacat amb el producte del seu ofici, igual que el tenyidor. Mentre l’escoltava, no vaig poder evitar mirar-me els dits. Vaig entendre llavors que obrir una magrana i enfrontar-se a un full en blanc comparteixen la mateixa pulsió gairebé obsessiva: la certesa que, per extreure’n la dolçor o la veritat, cal embrutar-se les mans, obrir-se camí a través d’una escorça dura i acceptar que el preu de l’ofici –sigui el de viure, el de menjar o el d’escriure– és portar sempre a sobre la marca visible del nostre fat.

Tal com ens explicava Fonalleras –ell em recorda menjant taronja confitada, però això és una altra història–, Auden manllevava aquesta imatge directament del Sonet 111 de Shakespeare, on el dramaturg es queixa que la seva professió –el teatre– ha tenyit la seva naturalesa: «com la mà del tenyidor». I tot això, el presentador ho aplicava de manera tan precisa a l’obra i la vida de Joan Vinyoli, a propòsit de la novetat que ens aplegava a la llibreria: el volum Fragments, una selecció a càrrec de Pep Solà i publicat per Editorial Flâneur. 

Perquè Vinyoli va ser, precisament, un d’aquests poetes de raça que mai no es va poder –ni voler– deslligar de la taca del seu ofici. En el seu rastre, com en el fons d’aquells plats que escurava la meva àvia, bategava la necessitat apassionada de viure i de dir allò que els altres només sentim obscurament. Una escriptura feta a cops de set d’alcohol o de gana llaminera, que obre la realitat a estripar, com qui busca el cor d’una magrana sabent que, inevitablement, en sortirà impregnat per sempre.

iPhoto Quim Curbet.

Josep M. Fonalleras i Pep Solà a la Llibreria 22. iPhoto Quim Curbet.