La més bella de les mentides

Em direu antiquat, però crec que tota creació artística s’ha d’explicar per ella mateixa sense necessitat de prospectes informatius, manifestos conceptuals o notes al peu de pàgina. Avui dia sembla que, per poder apreciar un quadre, un poema, una escultura o fins i tot una cançó, hagis d’haver llegit prèviament un tractat de filosofia o conèixer al detall la biografia de l’autor. Si una obra d’art necessita un manual d’instruccions per a transmetre alguna cosa, potser és que el llenguatge de l’art ha fracassat en el seu propòsit més pur: colpir directament l’ànima i la sensibilitat de qui la mira, sense intermediaris.

Aquesta crossa intel·lectual és especialment sagnant en la literatura. No hi ha res que em posi més nerviós que les explicacions d’un poeta abans de recitar la seva poesia, la lletania de missatges ocults que no podràs comprendre si l’autor no t’ho fa explícit. Sembla que ens hàgim oblidat que el vers ha de ressonar pel seu propi pes, per la seva música i el seu misteri. Si un poema necessita un pròleg parlat de cinc minuts per justificar la seva existència, vol dir que les paraules escollides sobre el paper han estat incapaces de fer la seva feina. Em nego a acceptar que l’emoció hagi de passar per un filtre pedagògic de l’autor.

El mateix fenomen, gairebé calcat, es repeteix en el món editorial quan ens toca presentar un llibre. Ens trobem sovint amb taules rodones interminables on es demana a l’autor que estripi la trama, que reveli les intencions de cada capítol fins i tot abans que el lector hagi pogut obrir la primera pàgina. És un exercici paradoxal i una mica absurd. Escriure és un diàleg amb el lector i si la novel·la o l’assaig té valor, tota la veritat i l’art de l’escriptor ja s’haurien d’explicar per si mateixos entre la coberta i la contracoberta. El millor acte de fe, i l’única presentació que realment caldria, es redueix a un sol imperatiu: llegiu-lo!

Sovint em diuen que em passejo massa ràpid per les exposicions. L’altra gent s’atura a cada peu de foto, a totes les cartel·les de les obres d’art i suposo que ja està bé que ho facin, però jo penso que la meva vida és massa curta per perdre el temps fent-ho, sobretot quan sempre et pots informar posteriorment comprant el catàleg i fullejant-lo tranquil·lament a casa. Al cap i a la fi, quan soc davant d’una obra, el que busco és una connexió íntima i visceral, no un examen de comprensió lectora. Prefereixo equivocar-me en la meva interpretació, o fins i tot no entendre res de res, abans que permetre que un text prefixat em digui exactament què he de sentir o pensar. L’art, si realment és art, ha de tenir la força de parlar-me a cau d’orella en un idioma que no necessita diccionaris.

Claude Debussy deia que l’art és la més bella de les mentides; deixeu-me, per tant, gaudir de la bellesa i oblidar-me de les mentides que altres s’empesquen per intentar justificar-la. No em calen discursos que m’expliquin la veritat objectiva d’allò que tinc al davant. De fet, Franz Kafka va escriure un cop que «l’art gira al voltant de la veritat, però amb la voluntat ben ferma de no cremar-se». Potser el secret és precisament aquest: l’art no pretén donar respostes masegades ni veritats absolutes escrites en un cartonet, sinó vorejar el misteri. Prefereixo mantenir-me en aquesta distància, fascinat pel caliu de la peça, sense la necessitat de cremar-me els ulls llegint lletra menuda.

Pinacoteca de Brera, Milà. iPhoto Quim Curbet.

Perpinyà. Foto © Mangels Cabarrocas.