La voluntat de ser

A la seva oda Nemea, el poeta grec Píndar va comparar l’excel·lència humana amb una jove planta: una criatura d’una bellesa extraordinària, però fràgil, que creix nodrida per la rosada i alçada cap al cel, sempre depenent de l’aliment exterior per a sobreviure. Aquesta imatge condensa a la perfecció el nucli d’una de les obres més influents de la filosofia moral contemporània, La fragilitat del bé de Martha Craven Nussbaum. 

A través d’aquesta metàfora, el text ens confronta amb una veritat tant antiga com incòmoda: la fragilitat de les nostres vides no és un defecte que calgui extirpar, sinó una condició inevitable. Com la planta de Píndar, les coses que fan que una vida humana valgui la pena són valuoses precisament perquè ens exposen a la intempèrie de la fortuna, obligant-nos a viure en un delicat equilibri entre la nostra voluntat i els canvis imprevistos del destí.

En una era obsessionada amb la hiperconnexió, la intel·ligència artificial i la il·lusió d’un control absolut sobre el nostre entorn, el nostre món s’ha construït sota el mite de l’autosuficiència. Malgrat tot, les successives crisis climàtiques, les sotragades geopolítiques i la volatilitat econòmica funcionen com un bany de realitat que ens retorna a la tragèdia grega: cap civilització, per molt avançada que sigui, és immune a l’atzar. La vulnerabilitat no és un error del sistema que puguem solucionar amb un algoritme, sinó la lona de fons de la condició humana. Aquesta mateixa intempèrie existencial es tradueix també en coordenades més properes.

Després d’anys marcats per grans expectatives, polarització i canvis vertiginosos, la societat catalana sembla haver entrat en un període d’orfenesa de certeses. És precisament en aquest escenari d’exposició a la intempèrie on el missatge de Nussbaum esdevé crucial. Quan els grans relats col·lectius trontollen o es transformen, allò que ens salva de l’infortuni no és l’aïllament individual, sinó la cura de les nostres institucions, la cultura i les xarxes comunitàries: l’aigua i el sol compartits que impedeixen que la comunitat s’assequi.

Avui en dia, tant a Catalunya com a la resta d’Occident, assistim a la constatació que les nostres estructures democràtiques i de benestar no són immutables. Ara ens adonem que la llibertat i la convivència són, en essència, béns fràgils que demanen una atenció diària i que estan greument amenaçats per la polarització global, l’ascens de discursos autoritaris i la desafecció ciutadana. Reconèixer que allò que hem construït pot trontollar davant els vents de la fortuna mundial és el primer pas de maduresa per passar de la queixa a la responsabilitat compartida.

Aquesta responsabilitat, lluny de ser un exercici de lamentació o de refugi en la nostres ferides històriques, ens connecta directament amb la lliçó de Jaume Vicens i Vives a les pàgines finals de Notícia de Catalunya. L’historiador ens recordava que la identitat del país no es pot quedar en un «perpetu condicional» ni en un mirar «delerós del passat», sinó que el nostre motor primari és, senzillament, «la voluntat d’ésser». Una voluntat que ell definia com a indefugible, inalterable i inherent a tot el poble, i que exigeix «decisions actuals».

Com la jove planta de Píndar, la pervivència de la societat catalana davant els embats del destí contemporani dependrà de la nostra capacitat col·lectiva per afirmar aquest present, agafar les regnes de la nostra fragilitat i triar, dia a dia, continuar essent.

iPhoto Quim Curbet