Necessita l’Àrtic estrelles?

No, la gent de l’Àrtic no les necessiten. La frase prové d’una cèlebre metàfora de l’obra de teatre Edward II (1593) del dramaturg anglès Christopher Marlowe. A l’inici de l’obra, el personatge de Piers Gaveston –l’estimat i favorit del rei Eduard II– reflexiona sobre el seu retorn de l’exili i la immensitat de l’amor i el favor que el monarca li professa. Pronuncia els següents versos:

Quina necessitat té la gent de l’Àrtic d’estimar la llum de les estrelles, 

si per a ells el sol brilla tant de dia com de nit?

A través d’aquesta imatge poètica del fenomen del sol de mitjanit, Gaveston expressa que, en tenir l’atenció absoluta i l’amor del rei –qui en la simbologia isabelina s’associava directament amb el Sol–, ja no té cap necessitat de buscar el favor, l’aprovació o el caliu de la resta dels nobles de la cort, les estrelles menors. Per a ell, el favor reial era tan intens i constant que qualsevol altra aliança política era completament irrellevant.

Sempre s’ha dit que Marlowe va ser també l’estrella més rutilant en el cel de Shakespeare. L’home darrere d’aquesta brillant imatge astronòmica no provenia, paradoxalment, de les esferes celestials de la cort, sinó d’un entorn profundament terrenal. Nascut a Canterbury i batejat el 26 de febrer de 1564, Christopher Marlowe era fill d’un sabater local, John Marlowe. Tanmateix, la seva vida va estar envoltada de misteri i dobles jocs. Tot i que mai no se’n va especificar la naturalesa, existeix la teoria que Marlowe exercia d’agent secret.

No és d’estranyar, per tant, que la frase de Marlowe aparegui a la novel·la de John Le Carré Call for the dead, que es va adaptar al cinema amb el títol The Deadly Affair. La pel·lícula va ser dirigida per Sidney Lumet i va comptar amb James Mason en el paper de Charles Dobbs i no pas de George Smiley, ja que le Carré havia venut els drets d’ús del nom «George Smiley» per a L’espia que va venir del fred.

En un gir magistral de metateatre, el clímax del film es desenvolupa precisament durant una representació teatral d’Edward II a Londres, on un jove David Warner protagonitza la tragèdia de Marlowe a sobre l’escenari. Mentre a la platea es teixeix una xarxa de traïcions i dobles jocs de la Guerra Freda, des de les taules ressonen els versos sobre el sol de mitjanit. En el fons, en una època en què els espies venien precisament del fred, resultava gairebé natural demanar-se si el vast i fosc paisatge de l’Àrtic necessitava realment el consol de les estrelles.

A nosaltres ens ha tocat viure en una latitud més baixa, on se’ns fa molt estrany que pugui existir un sol de mitjanit i que no s’acabi d’extingir mai del tot darrere de les muntanyes. Potser la gent de l’Àrtic no necessita les estrelles, però nosaltres sí; la nostra naturalesa les fa imprescindibles perquè, en el fons, la història ens ha demostrat que val més creure en mil estrelles que en un únic astre absolut, per molt refulgent que sigui.