Pobres desgraciats

Charles East era un soldat de la 29a Divisió d’infanteria dels Estats Units i s’estava preparant a Anglaterra per a l’imminent desembarcament a Normandia. Poques hores abans, un oficial els va dir que el Dia D nou de cada deu soldats resultarien ferits o moririen en els combats de primera hora. East explicava en una entrevista, molts anys després, que va mirar al company que tenia a la dreta i al que tenia a l’esquerra i va pensar: «Pobres desgraciats». La raó és que quan tens vint anys et creus immune a totes les desgràcies.

Aquella barreja d’innocència i supèrbia juvenil, però, es va esmicolar de cop en obrir-se les rampes de les barcasses de desembarcament a la platja d’Omaha. El comandant de la 29a Divisió feia córrer els seus homes pel camp d’entrenament cantant: «Twenty-nine, let’s go!» –Vint-i-nou, endavant!–. Quan els veterans de la 1a Divisió els sentien replicaven cridant: «Endavant Vint-i-nou, nosaltres estarem darrere».

 La crua realitat de la guerra no entenia d’estadístiques ni d’il·lusions d’immortalitat, i els minuts posteriors van transformar el soroll de l’oceà en un infern de metralla, crits i sang. Per a East i milers de joves de la seva generació, la lliçó de supervivència va començar de la manera més brutal: entenent que la ratlla entre ser el «pobre desgraciat» o el testimoni que ho explicaria dècades després depenia exclusivament de l’atzar d’una bala.

En general, ens passa també que –joves i vells– pensem massa sovint que la gent són els altres i que en el sopar dels idiotes, l’idiota és el que tenim al costat. Això ens passa també amb les estadístiques de morts a la carretera que ens sonen com una cantarella celestial per espantar els incontrolats, els temeraris o els idiotes que comparteixen plat en la nostra taula, però nosaltres, evidentment no som res de tot això. Vivim instal·lats en una mena de blindatge psicològic que ens fa sentir especials, com si el destí tingués un pacte d’exclusivitat amb la nostra seguretat i amb la nostra intel·ligència. 

Tanmateix, la fragilitat de la vida no fa distincions entre l’asfalt i la sorra de Normandia; de la mateixa manera que aquells nois avançaven cap a la platja, nosaltres pugem al cotxe, a la moto o a la bicicleta cada dia, ignorant que la línia que ens separa de la tragèdia és exactament igual de fina. I és precisament en aquesta distància abstracta on rau la nostra gran equivocació. 

L’escriptor Jean-Paul Sartre va encunyar a la seva obra A porta tancada la famosa màxima que afirma que «l’infern són els altres». Però davant la fragilitat de la nostra existència, potser la realitat és exactament la contrària: l’infern, en realitat, som nosaltres mateixos quan ens pensem immunes, mentre que aquells «altres» a qui mirem amb condescendència des de la nostra falsa seguretat –els pobres desgraciats de les estadístiques– som, tard o d’hora, nosaltres mateixos.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La docència i la decència

Imatge
Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...
Llegeix més »

Pluja de cendra

Imatge
Abans-d’ahir va ploure tota la nit i ens vam despertar amb una alerta de Protecció Civil. Els rius del Maresme i del Barcelonès estaven embravits i la nuvolada dibuixava espirals huracanades en els radars meteorològics. La Tordera es llançava enfollida cap a la platja de Malgrat i l’aigua de les rieres de les Gavarres baixava tenyida per la cendra dels incendis forestals d’aquest llarg i paorós estiu. Totes les bruixes d’aquest món perdut es congriaven damunt del nostre cap. Des de la finestra de casa veia l’hort del meu veí inundat com si fos un arrossar i l’Onyar, també a prop, brunyia amb el so de les canyes que xocaven contra l’aigua i dels derelictes que baixaven en direcció cap a Girona, on els dolls de pluja redibuixaven els carrerons de la ciutat vella i omplien els cent becs de la catedral i del punxegut campanar de Sant Feliu. El paisatge era d’una solemnitat carneriana, però de mica en mica, durant el matí la pluja va anar amainant, sense deixar, això sí, d’entintar el cel d...
Llegeix més »

Terra nullius

Imatge
Recordo que en els inicis del Talleret de Salt, cap a l’any 1977, es va organitzar a Can Panxut –el patronat parroquial que posteriorment va esdevenir Teatre de Salt– una lectura de l’obra de Harold Pinter No man’s land que havien traduït Miquel Berga, professor de literatura anglesa i profundament vinculat a aquesta vila del Gironès i Salvador Sunyer i Bover, que després va dirigir durant anys el festival Temporada Alta. El text va ser llegit pel mateix Berga interpretant un dels papers i pel malaguanyat Quim Masó interpretant l’altre. Terra de ningú parla de dos antics amics que, havent oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides del passat. En aquest personal descens als inferns, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es podia permetre creure en relats s...
Llegeix més »

Sobre llibres, llibreries, formigues i estius invencibles

Imatge
Les llibreries són indrets impredictibles, no saps mai amb què et pots topar. Hi pots trobar llibres, evidentment, però també persones amb les quals no parlaries si no fos amb l’excusa de la lectura i també pots ensopegar amb idees que perduraran a dins teu tota la vida. Per aquestes raons m’agraden tant, les llibreries, fins i tot més que les biblioteques o que les papereries, on tot sovint entro només pel plaer de sentir-me envoltat de tota mena d’instruments d’escriptura. Recordo una vegada –tornant al tema de les llibreries– que vaig entrar a la Central del carrer Mallorca de Barcelona. No sé si vaig comprar cap llibre, crec que no, però vaig sortir amb una frase lluminosa al cap que no m’ha abandonat des d’aleshores. Va ser pujant per unes escales on, a un costat, hi havia llibres il·lustrats, d’aquells que només es compren per regalar o pel pur plaer de tenir-los. Entre un llibre sobre la vida de les formigues i un altre d’art oriental, n’hi havia un tercer que estava obert i s’h...
Llegeix més »

Quixots sense terra

Imatge
En el seu darrer llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola, Joan Manuel Soldevila ens ha demostrat de manera brillant que l’Empordà és terra de Quixots. Lídia de Cadaqués, Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Pere Horts o Josep Maria Joan i Rosa en són exemples paradigmàtics. Però aquesta revelació que ens fa veure Soldevila no és un fet aïllat, sinó la baula d’una llarga cadena que, com veiem ara a les terres empordaneses, manté un notable vigor que s’ha ramificat arreu del territori, demostrant que la petjada de l’esperit del cavaller de la Manxa és ben viva en la identitat catalana. D’altra banda, si invertim els termes, també ens trobem amb un altre fet igualment colpidor i profund: el dels quixots sense terra, els apàtrides. Si l’Empordà o Barcelona han sabut acollir i arrelar el mite cervantí dotant-lo d’una geografia concreta, hi ha una altra estirp de cavallers errants que caminen en la direcció oposada. Són aquells idealistes desposseïts del seu lloc en el món, figures quixotes...
Llegeix més »

Bossa de vi, ulls de gos, cor de cérvol

Imatge
L’insult és un art que requereix talent, ofici i mala llet. Mentre la diplomàcia ens avorreix amb abraçades i consens, l’insult arriba, et planta una frase a la cara i se’n va sense demanar disculpes. Perquè existeixi hi ha d’haver forçosament un insultador i un insultat, però la majoria d’insults s’esvaeixen en l’èter celestial una vegada dits. La història està plena de rivalitats, enveges i enfrontaments personals que, gràcies a la contundència i la bellesa cruel de les paraules, han traspassat l’àmbit “celestial” per convertir-se en patrimoni col·lectiu. M’he entretingut a fer un recorregut històric –cap enrere, com els crancs–, descobrint com algunes de les figures més emblemàtiques de la cultura, la política i el pensament universal van convertir la seva animadversió en autèntiques obres mestres de l’escarni, la ironia i el menyspreu. Aquestes són algunes de les enemistats i rèpliques més memorables que demostren que, de vegades, una frase ben calibrada pot fer més mal –i perdurar...
Llegeix més »

Les emocions rodones

Imatge
La terra és rodona, com ho són també els objectes que guarden les nostres memòries més pures: les velles pilotes de futbol de la infantesa, les rodes de la primera Vespa i, per sobre de tot, els discos de vinil. Ara, en un món digital on tot esdevé virtual, ràpid i efímer, el llibre Emocions rodones , escrit a quatre mans per Jaume Garcia Vall-llosera i Josep Taberner Puig, s’aixeca com una trinxera de resistència cultural. Aquesta obra no és només un catàleg de portades o una cronologia de grups, encara que ho pugui semblar a primera vista; és un acte d’amor a la música, a les nostres arrels i a un municipi clau per a molts gironins: Sant Feliu de Guíxols. Allà on altres infants xutaven una pilota al pati de l’escola, en Jaume i en Josep formaven part d’aquella raça de «nens rarets» que preferien submergir-se en els solcs de plàstic negre per viatjar cap a horitzons desconeguts a vertiginoses velocitats de 33 o 45 revolucions per minut. Aquesta sobredosi de nostàlgia és la que els va ...
Llegeix més »