Qui no s’equivoca mai no té res

Heu sentit a parlar mai d’un cinturó de seguretat elàstic? O d’una paperera amb control remot? Aquests invents completament inútils provenen directament de les pàgines de la tira còmica de Gaston Lagaffe –que aquí es va dir “Sergi Grapes”–, on el seu dibuixant, el brillant Franquin, es delectava creant els aparells més esbojarrats, per divertir de valent generacions de lectors. Si ho busqueu, trobareu una pàgina sencera a la Viquipèdia dedicada a aquests invents –Liste des inventions de Gaston Lagaffe–, però el més sorprenent és que molts d’ells es consideren «potencialment útils».

De fet, l’any 2018, a la Ciutat de les Ciències i la Tècnica de la Villette, a París es va presentar una exposició amb set objectes icònics sorgits directament de la imaginació desbordant de l’heroi. Entre ells, el seu famós taxi a quadres equipat amb un aerogenerador o el seu mític gaffophone, un instrument musical fruit de la hibridació d’una arpa i un trombó.

Alguns d’aquests invents van formar part aquest any d’una altra exposició al Musée des Arts et Métiers que portava per títol «Flops?!», un mot que en francès vol dir «fracassos». A través d’un recorregut irònic i divertit, s’analitzaven grans fiascos de la història industrial, des d’errors de càlcul històrics com el del Titanic o una sonda espacial, fins a objectes absurds o perillosos com ara cremes radioactives, dards gegants i nines que mossegaven els dits dels nens.

A la llista de despropòsits s’hi sumava el Bi-Bop, el primer intent francès de telèfon mòbil, que tenia la particularitat de poder-se utilitzar només estant fix, plantat davant dels rars terminals que permetien el seu funcionament. O la genial invenció del preservatiu en esprai, un prototip que va acabar en fiasco, perquè no s’havia pensat que l’interminable temps d’assecament necessari per utilitzar-lo suposaria un problema. Un oblit que, ho hem de reconèixer, era la prova d’una confiança il·limitada en la capacitat de manteniment de l’erecció de l’espècie humana.

Tot això ho explica François Reynaert en el darrer número de l’Obs que m’ha caigut a les mans a la sala de lectura –provisional– de la Biblioteca central de Girona. Una sala de lectura que va canviant d’ubicació, en funció d’unes obres de «recondicionament» que no s’acaben mai del tot. És el que té l’arquitectura moderna, que a vegades no acaba de funcionar mai tal com s’esperava que ho fes. I tan bonic que era el projecte en 3D!

Però Reynaert acabava el seu article fent un paral·lelisme amb França, un país que va creure, ja fa vuit anys, que havia trobat el producte estrella, «un invent jove, nou, estilitzat i de disseny alhora», capaç de reactivar el país. Això s’anomenava el macronisme. El truc ja ha passat de moda, ja no s’aguanta, fins i tot els seus últims promotors es barallen els uns amb els altres. Potser algun dia hi haurà un museu, a l’estil del nou Gran Museu Egipci del Caire, on es puguin exposar tots els invents fallits de la política dels darrers temps, de la francesa i de la de tot arreu. Al cap i a la fi, com ens recorda la mateixa exposició de París, de tot s’aprèn. 

Que el món s’hagi convertit en un gran flop o que els projectes no surtin exactament com es preveia sobre el paper no és el final del camí; analitzar aquests fiascos és, de fet, l’única manera que tenim els humans d’esmenar els errors i trobar l’impuls per tirar endavant. Perquè, ben mirat, qui no s’arrisca no pisca.