Una muntanya color d’ala de tórtora

Marcel Pagnol va iniciar les seves memòries d’infantesa dient: «Vaig néixer a la ciutat d’Aubagne, sota la muntanya de Garlaban coronada de cabres, en temps dels darrers pastors de cabres». El primer llibre d’aquella sèrie es titulava La glòria del meu pare i començava amb el relat del viatge de la ciutat a la casa de vacances on el petit Marcel viurà les seves grans aventures.

«Garlaban –continua dent el relat– és una enorme torre de roca blava, situada a la vora del Pla de l’Aigle, aquell immens altiplà rocós que domina la vall verda del riu Huveaune. La torre és una mica més ampla que alta: però com que s’aixeca de la roca a una altitud de sis-cents metres, s’enlaira ben amunt cap al cel provençal, i de vegades un núvol blanc de juliol s’hi atura una estona. Així doncs, no és una muntanya, però tampoc és un turó: és Garlaban».

Sempre que he llegit aquest paràgraf m’ha fet pensar que si canviava «Garlaban» per «Montgrí» i «Aubagne» per «Torroella», podria continuar funcionant perfectament, perquè vivim immersos en un mateix paisatge que ens agermana des de València fins a Sicília, de Josep Pla a Lampedusa, de Vilallonga a Pagnol. El fons és el mateix, la llengua són variacions del mateix llatí i la gent és exactament la mateixa.

Una vegada a Avinyó vaig veure una noia que portava una samarreta amb una frase de Pagnol on deia: «Quan s’aixeca el teló, la pregunta és: es faran un petò? Si se’l fan, és una comèdia; si no, és una tragèdia». Vaig somriure en llegir-ho, pensant que la vida en aquest racó de món comparteix la mateixa senzillesa rotunda. Sota el cel de la Provença o davant el perfil del Montgrí, els nostres drames i les nostres comèdies es regeixen pels mateixos codis transparents. Al cap i a la fi, compartim una manera de mirar i d’entendre l’existència que es nodreix de la llum del nostre mar, una complicitat callada que fa que ens reconeguem en les paraules dels altres, hagin estat escrites a Aubagne, a Palerm o a l’Empordà.

Cada vegada que m’acosto al Montgrí penso aquestes coses i envejo als que hi viuen a prop. Aquella imponent massa pedregosa, que en Pla anomenava «el botó de roda de l’Empordà», és el meu Garlaban particular. En aquells paratges on es desenvolupava el drama de Solitud, jo m’hi imagino passatges de Jean de Florette i d’El Gatopardo o escenes –perquè no?– d’El Padrí segona part.

Tot hi cap en aquest paisatge de color d’ala de tórtora –una altra troballa planiana– que ens serveix de mirall i de refugi. Potser per això, quan contemplo el perfil manyac del Montgrí retallat en l’horitzó, no veig només una muntanya empordanesa: hi veig el retorn a una pàtria comuna i m’hi sento, com el petit Marcel a la seva casa de vacances, a punt de començar una gran aventura sota un núvol blanc de juliol.

El Montgrí des de Fontanilles. Foto © Quim Curbet.