Al caliu del fornell

Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...

Ara que ja s’ha acabat això de la Setmana Santa, voldria dir un parell de coses. Igual que em passa amb la religió, jo no soc de cap equip de futbol, ni tan sols del Girona FC, ni molt menys del Barça, que representa a una ciutat molt allunyada de la meva. Entenc, això sí, que hi hagi gent aficionada, fins i tot amics, gent intel·ligent, amb talent i amb estudis, que ho deixen tot el dia que juga algun dels seus equips. Ho entenc perfectament, i no els puc recriminar res quan els veig que van cap al camp amb la samarreta posada, i també entenc que cridin i que s’esbravin a la seva manera. El que no podria entendre és que hi anessin amb la samarreta, amb els pantalonets curts, amb els mitjons i amb les sabates reglamentàries i que es passessin tota l’estona escalfant a la graderia, no fos cas que l’entrenador els cridés al darrer moment. No ho entendria i, a més, recomanaria a la família un tractament en alguna institució psiquiàtrica. Em passa una cosa semblant amb la religió catòlica,...

De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l’olor de pa. Com un rastre de vida, invisible però transcendent, vola de cantonada en cantonada per les ciutats mundanes o sorgeix del cancell obscur d'una casa de poble. L’olor de pa emergeix de les pàgines dels llibres més antics i de les llegendes atàviques. Fins i tot els grans herois ploraven d’emoció quan tornaven a la seva Ítaca i sentien l’olor del pa de la casa natal, i els déus mítics es deixaven seduir per la seva sentor. No hi ha cap gran història que no la sobrevoli d’alguna manera la cruixent i finíssima aroma del pa acabat de fer i no hi ha record d'infància sense olor de pa. La poeta xilena Gabriela Mistral deia que el pa exhalava la mateixa olor que la seva mare quan li donava el pit i era també l’olor dels amics desapareguts i de totes les valls per on havia passat. L’olor de pa ens remet a un forn que encara està calent, a la dignitat del flequer que ha passat tota una nit per fe...

Quan érem petits, cap als anys seixanta, el Diumenge de Rams ens tocava tortell: uns grans tortells farcits de massapà que ens regalaven els padrins, difícils d’empassar i que l’endemà ja eren secs com una peça de rajoleria. Però no eren els tortells en si el que ens feia il·lusió, sinó el fet de ser protagonistes d’un acte social en què s’involucrava tota la família. Tot això ens ho explica infinitament millor en Toni Puigvert al seu llibre Ocell de bosc , publicat per Libros de Vanguardia. Uns anys després de començar a portar pantalons llargs, em vaig adonar que els nostres tortells de Rams començaven a ser substituïts per les mones de Pasqua barcelonines, fins a arribar avui dia, que ja semblen una tradició finisecular. Tant és així que l’Ajuntament de Girona ha decidit anomenar «La Mona» a un parc infantil d’aquells que s’instal·len quan hi ha unes vacances escolars més llargues del compte. En Toni, en un altre capítol del llibre, on parla de l’escudella, diu: « Quants més ingredi...

El temps avança per camins insondables. Qui sap què ens trobarem a cada cruïlla? Però la vida ens empeny amb una força inusitada, sempre endavant, sempre cap al desconegut; no hi ha opció de recular. Després del març arriba l’abril, i el nostre hemisferi s’inclina cap endavant; les hores fan la tombarella, empeses per l’equinocci i per la Comissió Europea, amb les seves directrius d’harmonització horària. Sigui com sigui, els dies s’allarguen i tot s’aboca cap al solstici d’estiu. Però ara, encara estem sota la influència de l’equinocci, els lirons tot just es desvetllen de la seva letargia, i les granotes també; les orenetes i els falciots tornen d’un llarg viatge, i els rossinyols també. Tanmateix, el canvi d’hora altera els ritmes circadians dels humans, mentre l’escalfament global trastoca els patrons: les floracions s’avancen, els ocells migren abans d’hora, i les pluges esdevenen impredictibles. Leonard Cohen té una cançó anomenada  The Future  on diu:...

A vegades surts al matí de casa amb la mirada baixa i una sensació estranya de viure en un altre planeta. Tot sembla adormit, tot s’amaga darrere la boira. La bona gent encara vegeta entre els llençols, però ara hi ha alguna cosa més en l’ambient que ho enrareix tot, i sabem ben bé què és. Les pel·lícules de superherois ens havien acostumat malament. Per molt que es compliquessin les coses i per molt llestos que fossin els malvats, el bé s’acabava imposant. Ara, però, tot sembla capgirat: han guanyat els dolents! Batman s’ha refugiat a la seva batcova amb la cua (o el que sigui) entre les cames, i Superman ha iniciat els preparatius per al retorn al seu planeta (o el que sigui). He de confessar que no estava preparat per aquest gir de guió; no podia sospitar que la imaginació del destí fos tan esbojarrada. Qui podia imaginar que la Casa Blanca fos ocupada per un multimilionari megalòman en estat de follia permanent? Veient i sentint les animalades que ens arriben diàriament dels Estats...

Cada matí, una de les meves primeres preocupacions és vestir-me i trobar la roba adequada pel dia que m’espera. Poques vegades aconsegueixo encaixar-ho bé del tot, però sempre intento sortir de casa amb el mínim de dignitat exigible i amb la cremallera de la bragueta ben cordada fins a dalt. El meu “fons d’armari” és força exigu, tot i que jo sempre penso que tinc massa roba i els tons de les meves peces de vestir tendeixen cap al color de “gos quan fuig”. En els temps que corren, no m’hauria de preocupar gaire per aquestes circumstàncies, perquè tothom va com vol, i pel carrer es veuen les coses més estranyes. Fins i tot durant el temps de carnestoltes, segons quina disfressa, sembla el més normal del món. Hi ha qui va vestit de pirata o d’alienígena pel passeig de Gràcia i no aconsegueix que ningú el miri. Potser algun turista despistat fins i tot es pensarà que és un aborigen amb el vestit tradicional. Vestir-se ja no és el que era, sobretot pel que fa als homes. Ara ja ningú va amb...

Darrerament, m’he entretingut a remenar en els xats d’intel·ligència artificial que estan de moda a les xarxes (qui no té res a fer, el xat pentina…) i he gosat demanar al Grok –la IA de X– que em suggerís un tema per desenvolupar en el meu blog i la resposta ha estat la següent: «Donat el context de les publicacions de X que has trobat interessants, especialment la relacionada amb la història esportiva i cultural de Girona, podria ser interessant escriure un article sobre: “L’evolució del Futbol a Girona: de la Guerra del Rif als estadis moderns”». Francament, he trobat que el títol era massa llarg i el tema massa enrevessat, i ho he fet notar al senyor Grok, el qual m’ha respost molt amablement: «Entesos, aquí tens una versió més concisa del títol per al teu article: “El Futbol a Girona: de 1921 als dies actuals”. Aquest títol manté l’essència del tema original, però és més curt i directe». D’acord, però pel tema que em proposes, Grok, crec que em confons amb el meu pare. «Em sap gre...

La terra és un indret cada vegada més abstracte, ens queda lluny, sobretot a la ciutat. El ciment i l’asfalt l’amaguen sense contemplacions, i a l’horitzó només s’hi veuen construccions de tota mena. Però la terra, la nostra terra, segueix aquí, sota dels nostres peus, bategant al ritme del temps i patint pels nostres afers com una mare inquieta pel destí dels seus fills. Chesterton deia que una persona realment aventurera no donaria mai la volta al món, ni escalaria muntanyes; amb saltar la tanca del veí en tindria prou. En el nostre país, avui en dia, saltar tanques continua essent una aventura, però encara ho és més viatjar en tren, perquè no saps mai què et pot arribar a passar, per quina via vindrà, en quin indret s’aturarà ni quant durarà el viatge. A Catalunya, viatjant en tren, comprens perfectament la validesa de les lleis de Murphy, sobretot aquella que diu: «Tot allò que pot anar malament, acabarà malament». Diuen que anar-se’n és morir una mica, però res millor que anar en ...