L’art de vestir bé

Cada matí, una de les meves primeres preocupacions és vestir-me i trobar la roba adequada pel dia que m’espera. Poques vegades aconsegueixo encaixar-ho bé del tot, però sempre intento sortir de casa amb el mínim de dignitat exigible i amb la cremallera de la bragueta ben cordada fins a dalt. El meu “fons d’armari” és força exigu, tot i que jo sempre penso que tinc massa roba i els tons de les meves peces de vestir tendeixen cap al color de “gos quan fuig”.

En els temps que corren, no m’hauria de preocupar gaire per aquestes circumstàncies, perquè tothom va com vol, i pel carrer es veuen les coses més estranyes. Fins i tot durant el temps de carnestoltes, segons quina disfressa, sembla el més normal del món. Hi ha qui va vestit de pirata o d’alienígena pel passeig de Gràcia i no aconsegueix que ningú el miri. Potser algun turista despistat fins i tot es pensarà que és un aborigen amb el vestit tradicional.

Vestir-se ja no és el que era, sobretot pel que fa als homes. Ara ja ningú va amb vestit i corbata, excepte en algunes professions: notaris, advocats o enterramorts. La resta van a la seva, i com més estrafolaris, millor. Però no us penseu que em queixi; ja m’està bé, perquè això m’estalvia molts problemes. Puc sortir al carrer amb uns texans esparracats, i no passa res. Ben al contrari, fins i tot es podrien pensar que són de marca.

En el cas de les dones, ja és tot un altre món, i les compadeixo. Han de tenir molta més roba que els homes, han de conjuntar colors i estampats variats, i han de calçar unes sabates que semblen eines de tortura medieval. Una dona ha d’invertir una bona estona diàriament en projectar i dissenyar el seu aspecte, i la major part de les vegades no surt convençuda de casa. Es van emmirallant constantment en els vidres dels aparadors.

Però un cas més curiós és el de les dones més joves, que sempre surten de casa amb una part de la seva anatomia sense tapar. A la incomoditat de les sabates i d’algunes peces de roba massa estretes, s’hi suma, en aquesta època de l’any, haver de passar fred, refredar-se i, a més, haver-se d’empassar les mucositats nasals per por de no embrutar els anells que porten penjats del nas.

I un cas encara més curiós és el d’homes i dones, joves i grans, que han d’anar pel carrer tot l’any, faci fred o calor, ensenyant els tatuatges de tota mena que porten brodats en els llocs més inimaginables del seu cos i que un mínim de pudorositat encara vigent permet mostrar-los. I jo, pobre de mi, tan feliç que soc en la meva ignorància, posant-me cada dia la mateixa roba avorrida de sempre.