Gegants diminuts

L’abril de 1965, un jove i audaç Tom Wolfe va llançar una granada literària des de les pàgines del suplement New York del Herald Tribune. Amb el títol provocador de Tiny Mummies! (Mòmies diminutes!), Wolfe no només trencava amb les convencions del periodisme tradicional, sinó que gosava atacar el cor de la institució més sagrada de les lletres nord-americanes: la revista The New Yorker. Vestit amb el seu icònic vestit blanc i armat amb una prosa elèctrica i plena d’onomatopeies, Wolfe va descriure la redacció del carrer 43 com un museu de criatures embalsamades, marcant així el naixement oficial del Nou Periodisme a través d’un dels escàndols culturals més sonats del segle XX.

El centre de les ires de Wolfe era William Shawn, el llegendari editor que dirigia la revista amb una mà de ferro enfundada en un guant de vellut. En l’article, Shawn no apareix com un periodista, sinó com una figura gairebé espectral, un “minimomaníac” –en contraposició a un megalòman– que governava en un món on el silenci era obligatori i l’ambició semblava haver mort. Wolfe el va batejar com el “rector de la terra dels morts vivents”, descrivint amb una ironia mordaç els seus tics nerviosos, la seva veu gairebé inaudible i la seva obsessió per una discreció que ratllava el patològic. Per a l’autor del Herald Tribune, Shawn havia convertit la redacció en un mausoleu on el talent es marcia sota capes de correcció estilística i un puritanisme intel·lectual que ignorava la vitalitat dels nous temps.

Dins d’aquest ecosistema de silenci, Wolfe va identificar el que ell anomenava els “gegants diminuts”. Amb aquest oxímoron, l’autor llançava un dard enverinat contra els grans noms de la casa, com James Thurber, E.B. White, Robert Benchley o Dorothy Parker. Wolfe reconeixia que eren escriptors d’un talent immens –gegants de la frase i la ironia–, però els acusava d’haver acceptat un destí diminut: passar-se la vida polint articles breus, contes minimalistes i assajos lleugers per a una revista de consum setmanal. Segons la seva visió, el New Yorker era una gàbia d’or que impedia a aquests genis enfrontar-se a la “gran novel·la americana”, condemnant-los a ser mestres de la miniatura en lloc de colossos de la literatura universal.

Aquesta crítica de Wolfe, però, obre un debat fascinant sobre el valor de la brevetat que transcendeix les fronteres del carrer 43. El que el periodista titllava de limitació, per a molts, és un art suprem de la precisió. El cas de Dino Buzzati n’és un exemple paradigmàtic: un gegant del relat que, des de les pàgines del Corriere della Sera, va demostrar que un conte o una crònica periodística podien contenir tanta profunditat metafísica com la novel·la més extensa. Com Buzzati, molts altres “mestres de la distància curta” han preferit la brillantor de l’articulisme o la densitat del conte, autors que, lluny de fracassar en la recerca de la “gran obra”, han trobat en el fragment la unitat perfecta per explicar la complexitat del món. Potser, al capdavall, el pecat d’aquests gegants diminuts no era la falta d’ambició, sinó la comprensió que, a vegades, en una sola columna de diari hi cap tota la condició humana.

L’exemple de Dino Buzzati acaba per desmuntar la tesi de Wolfe, demostrant que la crònica periodística pot ser el vehicle de les emocions més profundes. En peces magistrals com la seva crònica sobre la tragèdia d’Albenga de 1947, on va narrar el naufragi de la motobarca Annamaria i la mort de quaranta-quatre nens, Buzzati no es limitava a informar. Davant l’horror d’aquella cambra ardent, va escriure que «a Albenga s’havia concentrat tot el dolor del món», transformant el succés en una reflexió metafísica sobre la innocència i la mort. En mans d’un “gegant” com ell, el periodisme no era un gènere menor o “diminut”, sinó un mirall on es reflectia la fragilitat de l’existència. Al final, potser Wolfe no va entendre que aquests escriptors no fugien de la gran obra, sinó que la destil·laven, gota a gota, en cada article.

Dino Buzatti.