El primer que encengui el llum

Sempre hi ha algú que és l’últim a anar-se’n a dormir i que apaga tots els llums de casa o l’últim a sortir de la feina, quan els passadissos ja són deserts i només se sent el brunzit dels aparells en stand-by. Aquesta és la figura anònima, gairebé litúrgica, que clou la jornada. El darrer és el responsable de tancar el cicle, el darrer es queda a les fosques, en principi no és cap drama, el que fa por és adonar-se –com el darrer dels Buendia de Cien años de soledad– que no hi ha ningú més per tornar-la a encendre.

Aquesta por ancestral a l’extinció de la llum no és només metafòrica. En el fons de cada cultura hi ha el temor al silenci definitiu, a la nit que ja no coneixerà l’alba. Per això les espelmes dels vetlladors, els fars dels ports, les fogueres de Sant Joan. Perquè algú, sempre, ha de vetllar perquè el món no s’apagui del tot. I quan aquell algú falla, o simplement ja no hi és, aleshores comencem a comprendre que la foscor no és una absència sinó una presència immensa, antiga, pacient, que només esperava el seu torn.

«El darrer que apagui el llum», d’acord, però sobretot, el primer que el torni a encendre. Perquè apagar és un acte de clausura, d’ordre, de tancar una porta que ningú més travessarà fins a l’endemà. En canvi, encendre és un acte de fe. És creure que hi ha algú després de la nit, que el buit no s’ha menjat el món, que la foscor només era un parèntesi. El primer que prem l’interruptor a les sis del matí no fa llum: fa present el futur. I sense aquest gest mínim, sense aquesta mà que trenca la tenebra, el darrer només hauria enterrat un cadàver.

Abans, en les sales de cinema, quan sortia el rètol “The End”, s’encenien els llums, era el senyal que la realitat tornava a començar. I tothom es movia, tossia, recollia la jaqueta, tornava a ser ell mateix després d’haver estat un altre durant dues hores. Ara, en canvi, ens quedem asseguts, paralitzats, esperant un rètol que mai no arriba. Els llums no s’encenen perquè ja no sabem qui hauria de prémer l’interruptor. I potser aquesta és la vertadera por: no quedar-se a les fosques, sinó dubtar que la llum valgui la pena.

De fet, les sèries ara no s’acaben mai del tot. Sempre queden temporades pendents, preqüeles, spin-offs, elipsis que es resoldran en un any. No hi ha “The End”, només “To be continued”. I amb els llums passa una cosa semblant: ja no els apaguem mai del tot. Deixem un punt de llum encès a l’entrada, un pilot al rebedor, la llum vermella del televisor en stand-by. Una foscor a mitges, una nit covarda. Potser perquè ens fa por l’absolut. Però aquesta llum migrada, aquesta fosca tèbia, és encara més trista que la nit completa. Perquè no és clausura ni és aurora: és una espera interminable, una sala de cinema on la pel·lícula ja fa hores que va acabar, però ningú no s’ha aixecat del seient.

Però si de tot això se’n deriva una conclusió, és aquesta: el món no l’ha salvat mai el qui apaga, sinó el qui s’arrisca a encendre quan ja ningú no hi creu. El primer que encengui el llum no ho farà per ordre ni per costum, sinó per una mena de rebel·lia tendra, per una tossuderia que s’assembla sospitosament a l’esperança. No sabem qui serà. Potser el vigilant de nit que obre la persiana en acabar el torn, potser un nen que es lleva abans que els seus pares, potser algú que acaba de tornar d’un llarg viatge i vol comprovar que tot segueix al seu lloc. Sigui qui sigui, el seu gest serà tan fràgil i tan definitiu com el primer glop d’aigua després d’una set en el desert. Perquè encendre la llum, al capdavall, és dir: «Encara no hem acabat. Comencem de nou.» I això, només això, és el que separa una nit qualsevol del buit definitiu.