Habitar el nostre temps

«Ningú mai és prou fort per a escapar del tot de les febleses de la seva època.» Aquesta sentència de Robert Musil no és una condemna, sinó una incòmoda constatació: no som illes en el corrent del temps. Ens agradi o no, els prejudicis, les limitacions i les cegueses del nostre segle ens travessen i conformen l’abast del que considerem possible. Creure’ns exempts d’aquestes febleses és, probablement, la més subtil de totes. Perquè la força veritable no consisteix a negar aquesta herència, sinó a reconèixer-la per intentar transcendir-la o, si més no, habitar-la amb lucidesa.

Aquesta idea de Musil adquireix una rellevància especial en un món que celebra incessantment la figura de l’emprenedor de si mateix, l’individu autosuficient que suposadament dissenya el seu destí al marge de les determinacions estructurals. Les febleses de la nostra època –l’obsessió per la productivitat, la digitalització de les relacions, la confusió entre informació i coneixement– no són defectes accessoris, sinó la trama mateixa on teixim les nostres vides. Reconèixer-les no és un exercici de pessimisme, sinó la condició per a qualsevol intent genuí de transformació.

La història, tanmateix, demostra que cada generació ha conreat la il·lusió de ser la primera a alliberar-se dels llasts del passat. Els il·lustrats es creien emancipats de la superstició; els avantguardistes, alliberats de la tradició; nosaltres, avui, sovint ens pensem lliures de les narratives heretades. Però què en queda, d’aquesta pretesa independència, quan examinem de prop els nostres hàbits de pensament, les nostres pors col·lectives o les nostres formes inconfessables de conformisme? Musil ens ofereix un antídot contra aquesta ingenuïtat.

De fet, potser la gran paradoxa de la condició humana moderna consisteix a pretendre fundar una identitat individual sobre la negació del context que l’ha feta possible. Vivim en l’època de l’autoexigència de l’autenticitat, com si aquesta pogués sorgir del buit, que no hi ha subjecte sense època, ni època que no imprimeixi les seves contradiccions en els cossos i en les ments. Assumir-ho no és resignar-s’hi, sinó començar a pensar des de la complexitat.

Musil ho havia intuït ja en L’home sense atributs, quan escrivia: «De la nostra època en raja prou d’energia. Ja només es volen veure actes, i cap pensament. Aquesta terrible energia prové del fet que ja no tenim res a fer. Interiorment, vull dir. Però al capdavall, fins i tot exteriorment, l’home no fa sinó repetir tota la vida un sol i mateix acte: entra en una professió, i després hi progressa. […] És tan senzill tenir la força d’actuar, i tan difícil trobar un sentit a l’acció! Molt poca gent, avui, ho comprèn. Per això els homes d’acció s’assemblen a jugadors de bitlles que adoptarien postures napoleòniques per tombar nou estaques de fusta! No em sorprendria ni tan sols que acabessin arribant a les mans, simplement per veure passar per damunt del seu cap aquest misteri incomprensible: que totes les accions del món no són mai suficients!»

La nostra època, efectivament, raja d’energia, però d’una energia que sovint esdevé frenètica perquè ha perdut de vista la pregunta pel sentit. I aquí rau, potser, la feblesa més profunda del nostre temps: confondre l’activitat incessant amb la força, quan en realitat pot ser només el símptoma d’un buit interior. Perquè, com adverteix Musil, totes les accions del món no són mai suficients si no les sosté una reflexió que les transcendeixi. Reconèixer les febleses de la nostra època no ens allibera d’elles, però ens permet almenys deixar de córrer darrere la il·lusió d’una fortalesa que només nega allò que som. I en aquesta pausa –en aquest espai entre l’acció i el pensament– potser trobem, finalment, una forma més veraç d’habitar el nostre temps.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El temps viscut

Imatge
Hi ha una confusió profunda en la nostra manera de pensar el record. Tendim a creure que si recuperem un espai –una ciutat, una habitació, un paisatge– recuperarem també l’emoció que hi vam sentir. Però Proust inverteix aquesta lògica en la seva obra: el que fixa el record no és la coordenada geogràfica, sinó el punt vital en què ens trobàvem en aquell moment. Un mateix carrer pot ser feliç en un any de la nostra vida i tràgic en un altre, no perquè el carrer hagi canviat substancialment, sinó perquè hem canviat nosaltres. Així, els records no són propietat dels llocs: són propietat d’instants irrepetibles de la nostra biografia emocional. Una vegada vaig anar amb el meu avi a visitar la casa de la seva infantesa i recordo que es va posar a plorar a sota del rellotge de sol, una simple agulla de ferro indicant una hora bromosa en un quadrat mig esborrat, que durant generacions havia servit de referència als homes que treballaven els camps del voltant. Jo, llavors no podia entendre per ...
Llegeix més »

On són?

Imatge
Escric aquest article amb la convicció que gairebé ningú de menys de cinquanta anys el llegirà i, si miro enrere, he de dir que no recordo haver vist mai en els darrers anys ningú de menys de quaranta en un acte cultural de cap mena. No em refereixo només als certàmens de poesia o als clubs de lectura –aquests serien massa fàcils–, sinó també a conferències, taules rodones, presentacions de llibres, fins i tot a exposicions d’art contemporani. El desert generacional comença a ser un fet, no una impressió.   Els pocs joves que hi apareixen solen ser periodistes que cobreixen l’esdeveniment per obligació o que estan directament implicats en l’entitat que organitza l’esdeveniment i no tenen cap altre remei que aguantar el que calgui. Vivim en una societat fragmentada i al caire d’un model polític esgotat. Necessitem que una nova generació sigui capaç de tirar endavant un projecte nou, però aquesta generació a mi em sembla que està desapareguda. I, tanmateix, aquí som, els grans, fent ...
Llegeix més »

Els límits de l'objectivitat

Imatge
L’objectivitat és la qualitat d’un judici o descripció que representa la realitat, independentment d’opinions, emocions o interessos personals. Es basa en fets verificables, neutralitat i universalitat: el que és objectiu és cert per a tothom, com ara que l’aigua bull a 100 graus al nivell del mar. Tot i que assolir l’objectivitat plena és un ideal gairebé impossible –perquè tots partim d’un marc cultural, unes experiències i uns biaixos que ens filtren la realitat–, resulta fonamental en disciplines com la ciència, el periodisme o el dret. En essència, ser objectiu implica l’esforç conscient de separar els fets de les opinions. Aquesta tensió entre objectivitat i subjectivitat és el nucli de  The Conversation , una pel·lícula de l’any 1974, dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per Gene Hackman. La trama segueix Harry Caul, un expert en vigilància obsessionat amb la seva pròpia privadesa. Després de gravar una conversa entre una parella a la Union Square de San Franci...
Llegeix més »

L’opinió

Imatge
Un article d’opinió és aquell text on algú defensa el seu punt de vista sobre un tema actual. A diferència d’una notícia, que intenta ser neutra, aquí l’autor vol convèncer el lector exposant arguments personals però ben fonamentats. Es publica sobretot a la premsa, i qui el signa pot ser un especialista o qualsevol persona amb alguna cosa interessant a dir. La gràcia és que combina dades objectives amb la manera particular de veure el món de qui escriu, però sense perdre el respecte ni l’ètica. Al final, pretén fer pensar o fins i tot canviar d’opinió. Com expressava Francis Picabia, si tenim el cap rodó és precisament per a permetre que les idees canviïn de direcció fàcilment. A mi em produeix una mica de rubor expressar la meva opinió, perquè primer de tot se n’ha de tenir una –o alguna més– abans d’oferir-la als altres. S’ha de treballar, s’ha de cultivar i s’ha de beure d’aigües profundes, de les quals jo no sempre en disposo. I no és el mateix parlar de viva veu enmig d’una conve...
Llegeix més »

Xifres, dates i coincidències

Imatge
En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...
Llegeix més »

El nen

Imatge
La vida ens porta per camins insospitats i el nostre cos no sempre obeeix les ordres que li dictem des del cervell: camina, atura’t, riu, plora, menja, no mengis, treballa, no treballis… Hi ha una mena de força oculta que ens obliga sempre a desviar-nos del camí previst. És com un pilot automàtic espatllat, o potser massa humà, que decideix per nosaltres en els moments més impensats.   Seiem per escriure un text transcendent i acabem dibuixant ocellets a la vora del full. Jurem que anirem a dormir d’hora i apareixem mirant vídeos absurds a les dues de la matinada. Aquesta força, amable i tossuda, no demana permís, simplement, actua. I nosaltres, després, busquem excuses. Tots portem un nen a dins. És una criatura estranya. A mesura que passa el temps es fa incòmode, és com un fetus que va donant patadetes constantment. No en teníem prou amb la consciència, que també hem de carregar amb el “nen”. De petits no en fem gaire cas, és un company de jocs interior, una espècie de còmplice,...
Llegeix més »