Humans, humanoides i nyaps a domicili

Els humans som màquines imperfectes. La naturalesa ens ha anat fent com ha pogut, al seu aire, amb un penjoll per aquí i un altre per allà, que cadascú porta amb més o menys gràcia. Fem servir el mateix conducte per menjar i per respirar. És un error de disseny que ens fa vulnerables a morir ofegats per un tros de menjar, cosa que no els passa als cetacis, per exemple. Fins i tot el nostre sistema respiratori té “memòria” d’altres èpoques: el singlot no és res més que un espasme heretat dels nostres avantpassats amfibis que servia per tancar el pas de l’aire i deixar entrar l’aigua a les brànquies; avui, només serveix per fer-nos empipar.

Estem fets per caminar a quatre grapes, però ens vam posar a peu dret. El resultat? Una pressió excessiva a les vèrtebres i articulacions que gairebé ens garanteix dolors d’esquena o lesions de genoll amb l’edat. A més, en posar-nos drets, la nostra paret abdominal no va aprendre a aguantar bé el pes dels òrgans que ara empenyen cap avall, cosa que ens fa l’animal més propens a patir hèrnies.

Hi ha un nervi que va del cervell a la laringe, però en lloc d’anar directe, baixa fins al cor, fa la volta a l’aorta i torna a pujar. Una pèrdua de temps i energia totalment ineficient. També els nostres ulls estan muntats al revés: les cèl·lules que detecten la llum estan darrere de la xarxa de nervis, obligant la imatge a travessar un “embolic de cables” i creant un punt cec que el cervell ha de tapar amb imaginació.

Tenim una mandíbula que s’ha anat fent petita, però sovint continuem generant el mateix nombre de dents. El resultat són els queixals del seny que no caben i ens fan patir. I quan tenim por o fred, se’ns posa la “pell de gallina”. Això servia per semblar més grans o aïllar-nos del fred quan teníem molt pèl, però ara és un mecanisme inútil que només ens fa quedar estranys.

A causa del fet que el nostre cervell va créixer molt i que caminem drets (cosa que va estrènyer la pelvis), el part humà és un dels més perillosos i dolorosos del regne animal. La majoria dels mamífers fabriquen la vitamina C ells mateixos, però nosaltres vam perdre aquesta capacitat i, si no la mengem, morim d’escorbut: una dependència genètica absurda. Finalment, els sinus nasals estan dissenyats per drenar cap amunt (com si encara anéssim a quatre grapes). Com que anem drets, el líquid s’hi acumula i per això tenim tantes sinusitis i constipats.

I si parlem de seguretat, el disseny dels testicles és un desastre logístic. Per una qüestió de temperatura (l’esperma no sobreviu a la calor interna del cos), l’evolució va decidir treure un dels òrgans més vitals per a la supervivència de l’espècie fora del cos. Estan literalment penjant a l’exterior, totalment exposats a cops i accidents, en lloc d’estar protegits dins de la cavitat abdominal, com la resta d’òrgans crítics. Potser Déu va fer el disseny, però va encarregar l’execució a Pepe Gotera y Otilio, Chapuzas a domicílio.

Però, el més sorprenent de tot és que, malgrat aquest cúmul de pegats i nyaps evolutius, ens considerem el súmmum de la perfecció, la mesura de totes les coses. Ens mirem al mirall i hi veiem una obra mestra de l’enginyeria, oblidant que som un trencaclosques de peces reciclades que l’evolució ha anat apedaçant sobre la marxa. Leonardo da Vinci la va immortalitzar amb el seu famós Home de Vitruvi, aquell dibuix d’un home inscrit en un cercle i un quadrat que representa les proporcions ideals. Leonardo buscava l’harmonia matemàtica, però el que realment va dibuixar va ser una utopia geomètrica. En el món real, aquest mateix cos “perfecte” porta el segell de la improvisació.

Ara que les xarxes van plenes de robots humanoides fent tota mena de coses, sempre penso que s’equivoquen –que ens equivoquem una vegada més–, si volem que funcionin bé, no s’han de fer a imatge i semblança nostra, sinó fugint precisament d’un disseny que s’ha mostrat erroni. Si no volem que acabin com nosaltres, demanant hora al mecànic de capçalera per un cargol posat en el lloc on no tocava.