Les amistats perilloses

La marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont, dos amants aristòcrates de la França prerrevolucionària, es dediquen a un joc de seducció i venjança com a forma d’entreteniment i d’afirmació de poder. Cansada del seu antic amant, Merteuil encarrega a Valmont que sedueixi la jove Cecília de Volanges, acabada de sortir del convent, per venjar-se del comte de Gercourt, promès de la noia. Valmont, però, té un objecte de desig més ambiciós: la virtuosa i devota Madame de Tourvel, una dona casada i fidel. A través d’un hàbil intercanvi de cartes –en què sovint l’amor només és un altre estratagema–, els dos protagonistes teixeixen una xarxa de mentides, manipulacions i promeses falses. Tot plegat desencadenarà un tràgic desenllaç on el plaer del control es paga amb ruïna moral, soledat i mort.

Aquesta obra mestra de l’epistolari llicenciós va ser escrita per Pierre Choderlos de Laclos, un militar i escriptor francès del segle XVIII que només va publicar aquesta novel·la, prou contundent per marcar la literatura universal. Publicada el 1782, Les relacions perilloses es va traduir al castellà com Las amistades peligrosas, traint així l’esperit del llibre. Perquè una cosa són les relacions, teixides de poder, estratègia i hipocresia social, i una altra, de molt diferent, són les amistats, on encara sobreviuen la confiança i la vulnerabilitat. Aquell canvi semàntic, gens innocent, va domesticar el veritable abisme moral que Laclos va voler retratar. En català, en canvi, el títol conserva la tensió original: les relacions poden ser perilloses precisament perquè no són amistats.

Però, per altra banda, també cal dir que abans els dolents eren gent coneguda. Vivien al barri, et saludaven pel carrer i els coneixies pel nom i els cognoms. Tenien mare i pare, i fins i tot algun germà que anava a classe amb tu. Ara tot ha canviat. Els vilans d’avui no tenen rostre, ni adreça, ni família: operen des de l’anonimat de les xarxes, amagats darrere d’un àlies o d’un algoritme. La marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont, perversos però recognoscibles, mantenien almenys la coherència de la hipocresia de saló. El mal, abans, exigia presentar-se. I això, en el fons, ens feia més difícil ignorar-lo. Els coneixíem, els saludàvem, i fins i tot podíem decidir no creuar-nos amb ells.

Ara tot ha canviat, el món ha donat moltes voltes. T’assetgen per telèfon, t’envien missatges, però, per sort, encara ens continua salvant l’idioma. Si més no, als que hem educat els nostres fills en català. Quan rebem un d’aquells missatges que diuen: «Hola mamá! Se me ha estropeado el móvil...», saps perfectament de què es tracta. Perquè el teu fill pot tenir relacions dubtoses i fins i tot amistats perilloses, però mai no es dirigiria a tu en l’idioma dels jutges, dels guàrdies civils i de la màfia equatoriana. És la diferència subtil i alhora definitiva entre les relacions i “las amistades”. Una vegada més, la llengua ens salva.