Nusos, espases i vincles caducs

L’any 333 aC, durant la campanya militar per l’Àsia Menor, Alexandre el Gran va arribar a Gòrdion, capital de Frígia. Allà es custodiava el carro del rei Gordi, el qual tenia el jou unit al timó per un nus de corfa de cirerer d’una complexitat llegendària. Segons els oracles locals, l’home capaç de deslligar aquest intricat lligam estava destinat a convertir-se en el sobirà absolut de tota l’Àsia. El repte representava una prova de destí i enginy, atraient l’atenció de conqueridors que veien en el carro el símbol del domini sobre el món oriental.

Davant la impossibilitat de desfer el nus mitjançant la traça manual, Alexandre va optar per una solució pragmàtica: va desembeinar la seva espasa i el va tallar d’un sol cop. Segons fonts com Plutarc i Arrià, basant-se en Aristòbul, Alexandre el Gran podria haver desfet el nus gordià traient la passadora del jou en lloc de tallar-lo, però aquesta versió no treu força a l’anècdota. En tot cas, aquest acte de determinació va anar seguit d’una tempesta de llamps, fet que el monarca macedoni –amb una intuïció digna d’un polític modern– va interpretar ràpidament com el beneplàcit de Zeus a la seva acció. L’episodi va transcendir com una potent eina de propaganda política, establint que per resoldre problemes aparentment insolubles calen decisions audaces que prioritzin el resultat sobre el mètode.

Tots sabem que la vida és un gran embolic i que no podem estar sempre desentrellant tots els nusos, perquè n’hi ha de moltes menes i uns són més metafòrics que els altres. Sempre deixarem enrere nusos que no hem sabut desfer; potser hauríem d’haver fet com Alexandre, però el que està fet, fet està. Sovint, el remordiment per no haver actuat amb prou contundència ens immobilitza davant de nous reptes. Acceptar que no totes les cordes es poden deslligar amb paciència és el primer pas per avançar. A vegades, la vertadera saviesa no resideix en la subtilesa de les mans, sinó en la valentia de tallar en sec amb tot allò que ens manté encadenats al passat i ens impedeix conquerir el nostre propi destí. Jean Cocteau deia que «els nens i els bojos tallen el nus gordià, que el poeta passa la vida intentant deslligar pacientment».

Hi ha coses que caduquen irremissiblement. Te les havies estimat, però ara ja no et serveixen. Són lligams que, en el seu moment, donaven sentit a la nostra estructura vital, però que avui només representen un llast innecessari. Aferrar-se a objectes, idees o relacions que han perdut la seva essència és voler mantenir unit a un carro que ja no pot circular. Com Alexandre, hem d’aprendre a reconèixer quan la subtilesa ja no és una virtut, sinó una forma de resistència inútil. Tallar aquests vincles caducs no és un acte de desamor, sinó un exercici d’alliberament essencial que ens permet buidar les mans per poder abraçar, finalment, tot allò que encara està per arribar.


Foto © Zelena Srec.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El temps viscut

Imatge
Hi ha una confusió profunda en la nostra manera de pensar el record. Tendim a creure que si recuperem un espai –una ciutat, una habitació, un paisatge– recuperarem també l’emoció que hi vam sentir. Però Proust inverteix aquesta lògica en la seva obra: el que fixa el record no és la coordenada geogràfica, sinó el punt vital en què ens trobàvem en aquell moment. Un mateix carrer pot ser feliç en un any de la nostra vida i tràgic en un altre, no perquè el carrer hagi canviat substancialment, sinó perquè hem canviat nosaltres. Així, els records no són propietat dels llocs: són propietat d’instants irrepetibles de la nostra biografia emocional. Una vegada vaig anar amb el meu avi a visitar la casa de la seva infantesa i recordo que es va posar a plorar a sota del rellotge de sol, una simple agulla de ferro indicant una hora bromosa en un quadrat mig esborrat, que durant generacions havia servit de referència als homes que treballaven els camps del voltant. Jo, llavors no podia entendre per ...
Llegeix més »

On són?

Imatge
Escric aquest article amb la convicció que gairebé ningú de menys de cinquanta anys el llegirà i, si miro enrere, he de dir que no recordo haver vist mai en els darrers anys ningú de menys de quaranta en un acte cultural de cap mena. No em refereixo només als certàmens de poesia o als clubs de lectura –aquests serien massa fàcils–, sinó també a conferències, taules rodones, presentacions de llibres, fins i tot a exposicions d’art contemporani. El desert generacional comença a ser un fet, no una impressió.   Els pocs joves que hi apareixen solen ser periodistes que cobreixen l’esdeveniment per obligació o que estan directament implicats en l’entitat que organitza l’esdeveniment i no tenen cap altre remei que aguantar el que calgui. Vivim en una societat fragmentada i al caire d’un model polític esgotat. Necessitem que una nova generació sigui capaç de tirar endavant un projecte nou, però aquesta generació a mi em sembla que està desapareguda. I, tanmateix, aquí som, els grans, fent ...
Llegeix més »

Els límits de l'objectivitat

Imatge
L’objectivitat és la qualitat d’un judici o descripció que representa la realitat, independentment d’opinions, emocions o interessos personals. Es basa en fets verificables, neutralitat i universalitat: el que és objectiu és cert per a tothom, com ara que l’aigua bull a 100 graus al nivell del mar. Tot i que assolir l’objectivitat plena és un ideal gairebé impossible –perquè tots partim d’un marc cultural, unes experiències i uns biaixos que ens filtren la realitat–, resulta fonamental en disciplines com la ciència, el periodisme o el dret. En essència, ser objectiu implica l’esforç conscient de separar els fets de les opinions. Aquesta tensió entre objectivitat i subjectivitat és el nucli de  The Conversation , una pel·lícula de l’any 1974, dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per Gene Hackman. La trama segueix Harry Caul, un expert en vigilància obsessionat amb la seva pròpia privadesa. Després de gravar una conversa entre una parella a la Union Square de San Franci...
Llegeix més »

L’opinió

Imatge
Un article d’opinió és aquell text on algú defensa el seu punt de vista sobre un tema actual. A diferència d’una notícia, que intenta ser neutra, aquí l’autor vol convèncer el lector exposant arguments personals però ben fonamentats. Es publica sobretot a la premsa, i qui el signa pot ser un especialista o qualsevol persona amb alguna cosa interessant a dir. La gràcia és que combina dades objectives amb la manera particular de veure el món de qui escriu, però sense perdre el respecte ni l’ètica. Al final, pretén fer pensar o fins i tot canviar d’opinió. Com expressava Francis Picabia, si tenim el cap rodó és precisament per a permetre que les idees canviïn de direcció fàcilment. A mi em produeix una mica de rubor expressar la meva opinió, perquè primer de tot se n’ha de tenir una –o alguna més– abans d’oferir-la als altres. S’ha de treballar, s’ha de cultivar i s’ha de beure d’aigües profundes, de les quals jo no sempre en disposo. I no és el mateix parlar de viva veu enmig d’una conve...
Llegeix més »

Xifres, dates i coincidències

Imatge
En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...
Llegeix més »

El camí daurat

Imatge
El menjar inicia el seu recorregut a la boca, on les dents el trituren i la saliva el comença a digerir. Forma el bol alimentari i baixa per la faringe fins a l’esòfag, on els moviments peristàltics el condueixen cap a l’estómac. Allà, els sucs gàstrics el transformen en quim. Passa a l’intestí prim (duodè, jejú i ili), on la bilis i els sucs pancreàtics i intestinals el descomponen en nutrients, que són absorbits per la sang. Les restes no digerides avancen cap a l’intestí gros, on s’absorbeix l’aigua i es forma la femta, que s’emmagatzema al recte fins a ser expulsada per l’anus. Quan la femta arriba al recte, les parets d’aquest òrgan es distenen i envien senyals nerviosos a la medul·la espinal i al cervell. Aquests senyals generen la sensació de defecació. Si el moment és adequat, el cervell relaxa de manera voluntària l’esfínter anal extern (múscul circular que tanca l’anus). Simultàniament, es contreu la musculatura de l’intestí gros i del recte, i augmenta la pressió abdominal (...
Llegeix més »