Catalunya i Escòcia

El paral·lelisme entre Catalunya i Escòcia no és només polític, sinó profundament cultural. Tots dos territoris van perdre les seves institucions sobiranes en un mateix segle –Catalunya el 1714 amb els Decrets de Nova Planta i Escòcia el 1707 amb l’Acta d’Unió– i, a partir d’aquell moment, van desenvolupar estratègies literàries similars per defensar la seva identitat. Els escriptors medievals catalans i escocesos, per exemple, van agafar les llegendes artúriques franceses i les van adaptar per parlar del bon govern i els drets del poble, no només d’amors cortesans. Més endavant, ambdós moviments literaris moderns –la Renaixença catalana i el Scottish Renaissance– van recuperar les llengües pròpies (el català i l’scots) com a símbol de resistència. 

L’historiador John Elliott ho ha estudiat a fons al llibre Scots and Catalans, on demostra que dues cultures minoritzades acaben creant eines sorprenentment semblants. Pel que fa a la identitat escocesa, aquesta és una construcció resilient i polièdrica que es nodreix d’elements recuperats simbòlicament: el paisatge fortificat com a memòria històrica, una literatura que reivindica la llengua pròpia, i el mite d’una essència celta i sensual anterior al calvinisme. Més enllà dels tòpics (clans, gaites, tartà), els seus intel·lectuals defineixen aquesta identitat com un acte de preservació constant i d’afirmació d’una diferència –social, lingüística i emocional– davant el domini cultural anglès.

La literatura escocesa contemporània ofereix exponents fascinants d’aquest univers cultural, des d’un vessant cru i realista fins a un altre de més experimental i cosmopolita. Autors com Irvine Welsh (Trainspotting) retraten la cara més aspra de l’Escòcia marginal i de classe treballadora, utilitzant un dialecte escocès cru i sense concessions per reivindicar un caràcter propi allunyat dels tòpics comercialitzables. En un altre pol, la poeta Kathleen Jamie ofereix una veu diferent: després d’haver abordat directament la política identitària en obres com The Queen of Sheba, en les seves obres més recents (The Tree House) explora el lligam a través de la relació íntima amb el paisatge escocès i la natura, demostrant que la condició escocesa pot expressar-se també des de la universalitat de l’experiència. Aquests autors, juntament amb figures com James Kelman o Janice Galloway, demostren que el fet cultural escocès en la literatura actual és plural, vibrant i està en constant diàleg amb el món.

Finalment, un exemple contemporani d’aquesta identitat polièdrica el trobem en l’escriptora Ali Smith, nascuda a Inverness el 1962. La seva obra explora les tensions entre el passat i el present, la memòria col·lectiva i la fractura política. Però potser l’anècdota més commovedora que retrata la condició escocesa no apareix a cap novel·la, sinó en un record personal. Smith explica que, quan la seva mare va morir, van trobar al fons d’un armari totes les seves sabates i un llibre: era la gramàtica anglesa que l’havia acompanyada des de petita. Hi havia anotacions a llapis fins a la pàgina 40; després, cap més. Aquella pàgina marcava el moment exacte en què la seva mare havia hagut de deixar l’escola, als tretze anys, per posar-se a treballar. En aquesta imatge –un llibre de gramàtica anglesa a mig estudiar, amagat darrere de les sabates d’una dona que va sacrificar la seva educació– Smith captura l’essència de la identitat escocesa: la tensió entre l’aspiració cultural i les limitacions imposades, la llengua del veí dominant apresa a trossos, i la memòria d’allò que es va quedar a mitges. Per a Smith, ser escocesa no és reivindicar un folklore immòbil, sinó habitar aquesta ferida i transformar-la en literatura. Com ella mateixa ha dit: «La identitat no és una pedra, és una conversa». I en aquesta conversa –amb la mare, amb la gramàtica anglesa, amb les gaites i les gralles–, Escòcia i Catalunya continuen dient-se coses que encara no hem acabat d’escoltar.

De petit, a casa meva, la mare sempre ens explicava que l’avi ho anotava tot en una llibreta. Quan ell va morir, va aparèixer la llibreta i, efectivament, estava plena de noms i de dates: casaments, batejos, la història completa de la família escrita en el català balbucejant dels que no l’havien après a l’escola. Les anotacions en català acabaven abruptament l’any 1938; després hi havia unes pàgines en blanc i les que continuaven ja eren en el castellà reglamentari de l’època. Catalunya i Escòcia, Escòcia i Catalunya: dues llibretes, dos destins, i la lluita continua.