El monument

Quan Hilaire Belloc descrivia el seu amic Gilbert Keith Chesterton, no parlava simplement d’un home corpulent: el comparava amb «la qualitat d’una gran muntanya», una presència que aïllada del món comú esdevé «l’habitatge del temor reverencial i revela als qui la contemplen la seva insignificança alhora que allibera la ment immortal perquè pugui sentir la seva pròpia grandesa». I aquesta no era una hipèrbole poètica buida: Chesterton, amb el seu cos massís d’1,93 metres, el seu cap enorme com una lluna plena, el seu monocle penjant d’una cinta negra i la seva cara rodona, era un home que no entrava en una habitació sinó que omplia l’espai com un accident geogràfic, una muntanya parlant que irradiava enginy.

Chesterton, que era un home monumental i que havia recorregut tots els racons d’Anglaterra, afirmava amb la seva característica ironia: «He buscat en tots els parcs de totes les ciutats i no he trobat mai cap estàtua d’un comitè». Aquesta frase no és un acudit fàcil: s’utilitza sovint per il·lustrar la seva obsessió per la idea que la creativitat i les grans accions neixen de la visió d’individus concrets, no de la burocràcia ni dels grups de decisió col·lectius. Perquè Chesterton defensava que un monument autèntic ha de ser «sensacional» –en el sentit més literal, que commou els sentits– i ha de parlar directament a la humanitat, una força viva que, com ell sabia molt bé, rarament es troba en la gestió administrativa i grisa d’un comitè.

Malgrat tot, Chesterton s’equivocava, perquè de monuments a comitès n’hi ha uns quants, no són exactament com podríem pensar d’entrada: una escultura de bronze de deu senyors asseguts al voltant d’una taula discutint un pressupost, són més aviat al·legories, monòlits, plaques o com la del Comitè Olímpic Internacional a Lausana, que són quatre senyors aguantant amb les mans enlaire les anelles olímpiques. M’imagino els membres del comitè posant per l’escultor igual que aquells burgesos de la Kermesse heroica davant de Brueghel el jove, embolicats amb les banderes de la ciutat i amb els bigotis punxeguts com si fossin puntes de llança amenaçadores.

Però si hem de fer, una vegada per totes, un monument genèric «al comitè» o «a la comissió», jo m’allunyaria de qualsevol mena d’abstracció i proposaria il·lustrar-ho directament amb un dromedari. Una figura del mateix material i les dimensions que en Plensa utilitza per a les seves cares planes i amb una placa a sota on digués ben clarament: «Un cavall dissenyat per una comissió». I, si calgués afegir alguna cosa, perquè l’explicació no fos suficient, hi podríem posar una altra frase brillant d’Hilaire Belloc, escriptor satíric i historiador britànic-francès, que també va ser orador, poeta, mariner, escriptor de cartes, soldat i activista polític: «Oh, mai, mai no dubtis d’allò que ningú no pot assegurar».

Shaw, Belloc i Chesterton.