Els límits

Per als habitants de les comarques gironines, els Límits era un lloc concret de la nostra geografia i pertany encara al terreny del record, un record prenyat d’emocions tangibles. És un barri del Pertús, però pertany a la Jonquera i queda encaixonat entre la muntanya coronada pel castell de Bellaguarda i el talús de l’autopista. Al llarg d’un carrer estret, que la gent de l’indret s’entesta a dir-ne “avinguda” hi discorre la ratlla fronterera que separa als Catalans del Nord dels del Sud. De petits travessàvem aquell carrer pensant que a l’altre costat hi havia un altre món, molt més habitable que el nostre.

Actualment, ja no és un lloc de pas obligatori com abans. Els cotxes gairebé el sobrevolen sense aturar-se a la duana i els trens d’alta velocitat passen per un túnel. Ara més aviat són els de l’altra banda que venen a comprar tabac i licors, i a omplir el dipòsit de gasolina barata espanyola a la Jonquera. Aquesta ratlla invisible, que abans separava mons i avui només delimita preus de mercat, ens recorda que el concepte de “límit” ha mutat. Ja no som davant de barreres físiques infranquejables, sinó de fronteres líquides. En un món hiperconnectat, els límits ja no es troben als mapes, sinó a les pantalles i als algorismes. Hem passat de la duana que ens aturava el cos a la frontera invisible que ens segmenta el pensament.

Avui, el vertigen no ve de travessar un carrer cap a un país desconegut, sinó de la dificultat de distingir on acaba la nostra privacitat i on comença el domini públic, o on acaba la veritat i comença la simulació. El món global sembla haver convertit les antigues cicatrius de la història en simples àrees de servei, on la identitat es dilueix en favor d’una estètica uniforme i globalitzada. Potser, al capdavall, els límits realment necessaris ja no són els que ens separen dels altres, sinó els que hauríem de posar-nos a nosaltres mateixos per no perdre’ns en aquesta immensitat sense fronteres.

Actualment, ja no és un lloc de pas obligatori. Els cotxes sobrevolen la duana i els trens passen per un túnel, mentre els veïns del nord venen a buscar tabac i gasolina barata. Aquesta ratlla invisible ens recorda que el concepte de “límit” ha mutat: ja no som davant de barreres físiques, sinó de fronteres líquides. Hem passat de la duana que ens aturava el cos a la frontera invisible que ens segmenta el pensament a través de pantalles i algorismes. Avui, el vertigen no ve de travessar un carrer, sinó de no saber on acaba la nostra privacitat o on comença la simulació.

Aquesta fragmentació es replica arreu, des de Belfast fins a la frontera de Mèxic, però al Pertús la paradoxa és més quotidiana. Fins i tot el calendari s’hi esquerda: avui, 14 de juliol, el carrer es divideix entre la solemnitat de la festa nacional francesa a una vorera i la rutina laborable a l’altra. És el mateix asfalt, però dos temps històrics diferents. La celebració que no gosa traspassar el carrer ens recorda que, malgrat la globalització, l’ésser humà encara necessita delimitar el seu espai mental i polític per sentir que pertany a algun lloc.

L’asfalt d’aquest carrer de la Jonquera és, en el fons, un microcosmos de la lluita entre la uniformitat del mercat i la singularitat de la història. Mentre els estats s’entesten a mantenir l’ordre a través de decrets, la vida a la frontera ens ensenya que el límit no és només una línia que separa, sinó l’únic lloc on realment som capaços de mirar l’altre cara a cara. Al capdavall, es confirma aquella vella ocurrència que deia que els estrangers que viuen a prop de la frontera són sempre una mica menys estrangers que els altres.

Foto Pere Duran / La Vanguardia.