La lliçó d’un fèmur curat

Sovint pensem que la civilització va néixer amb la invenció de la roda o el domini del foc. Tanmateix, hi ha una cèlebre anècdota, sovint atribuïda a l’antropòloga Margaret Mead, que situa l’origen en un lloc molt més humil i commovedor: un fèmur curat. En el món salvatge, una cama trencada és una sentència de mort; un animal ferit no pot caçar ni fugir del perill. Però un os soldat en un esquelet antic és la prova d’un compromís: un fèmur triga entre dos i tres mesos a recuperar la seva solidesa, i durant tot aquest temps algú es va haver d’aturar per cuidar el ferit, alimentar-lo i protegir-lo. Aquell os no és només biologia; és la primera empremta d’una solidaritat activa i el moment exacte en què deixem de ser simples supervivents per esdevenir humans.

Tanmateix, si la cura del cos va marcar l’inici del grup, potser una altra fita que denotaria l’origen de la civilització seria l’altruisme intel·lectual. En intentar fer entendre alguna cosa a algú, es renuncia simultàniament a un sentiment de superioritat; s’abandona el privilegi de “saber” per oferir-lo a l’altre i posar-se al seu nivell. Aquest exercici de generositat mental implica la paciència d’acompanyar l’altre en el seu aprenentatge, prioritzant la construcció d’un vincle compartit per sobre de l’ego individual. Però d’aquest gest d’humilitat, a diferència d’aquella fractura soldada que l’arqueologia pot documentar, no n’han quedat rastres, si més no rastre físic. La civilització es va transmetre durant mil·lennis de manera invisible, recolzada només en la volatilitat de la paraula.

Probablement, el sistema educatiu modern –públic, gratuït i obligatori– és la mostra més evident que la civilització vol perdurar; és, en essència, el nostre fèmur curat col·lectiu. Si l’os soldat de l’antropologia era la prova que el grup no abandonava el feble, l’escola és la prova que la societat no vol abandonar ningú en la ignorància. En oferir el saber de manera universal, l’Estat i la comunitat repeteixen el gest d’aquell avantpassat que es va quedar al costat del ferit: renuncien a la utilitat immediata i a la competitivitat salvatge per dedicar temps i recursos a protegir el creixement de l’altre. L’alfabetització d’un infant és la versió contemporània de la cura física: un procés lent, que requereix paciència i acompanyament, i que demostra que la nostra major fita com a espècie no és el que hem construït, sinó la nostra tossuderia a no deixar ningú enrere.

És evident que la realitat és complexa, que les coses van com van i que no tothom ho veu de la mateixa manera, ja que cada país planteja el seu model educatiu segons les seves pròpies circumstàncies i prioritats. Tanmateix, per sobre de les diferències de mètode o de context, hi ha una veritat irrenunciable: un poble, una cultura o una civilització que no entén que l’educació ha de ser el pilar fonamental on se sustenti l’edifici complet, s’equivoca i s’equivoca de molt. Si perdem de vista aquest compromís amb el saber compartit, estem trencant precisament aquell os que ens manté drets com a societat. Al capdavall, la nostra supervivència no depèn de la fortalesa de les nostres estructures físiques, sinó de la voluntat de continuar cuidant la ment dels qui vindran, garantint que la paraula, malgrat la seva volatilitat, continuï sent el ciment que ens uneix.

Foto © Zelena Srec.