Noves fronteres

Abans els rius definien límits i fronteres, ara encara ho fan, però si observem amb detall un mapa actual, veurem que carreteres, autopistes i vies de ferrocarril parteixen l’espai d’una manera encara més contundent. L’Ebre, el Llobregat o el Ter ja no són els principals protagonistes de la divisió territorial: les autovies de peatge, els traçats d’alta velocitat i els enllaços de ronda, amb la seva geometria asfaltada, dibuixen límits invisibles però implacables. Els modestos corrents d’aigua han quedat relegats a un segon pla, testimonis d’un món on el poder ja no el marca l’aigua, sinó el formigó.

Si ens fixem, per exemple, en les comarques gironines, veurem que queden partides en dues meitats per les grans línies de comunicació que travessen de nord a sud. L’autopista AP-7, la via del tren d’alta velocitat i l’N-II, sovint engabiades entre murs acústics i tanques metàl·liques, es converteixen en barreres gairebé impermeables. La travessia d’un costat a l’altre només es permet en llocs molt concrets: alguns ponts, passos subterranis o rotondes estratègiques. Així, el que hauria de ser un eix connectiu acaba esdevenint un mur lineal que fragmenta el territori amb més eficàcia que qualsevol altre element natural.

Aquesta impermeabilitat no només afecta els humans. Per a la fauna, una autovia amb doble calçada i barreres físiques és un obstacle molt més letal que qualsevol riu. Un curs d’aigua, encara que sigui cabalós, es pot creuar nedant, i a l’estiu sovint minva. En canvi, l’AP-7 talla corredors ecològics sencers sense contemplacions. Els pocs punts de pas dissenyats amb cura són l’excepció: els animals queden atrapats entre vies com en gàbies a cel obert.

No calen, però, grans autopistes per observar aquesta fragmentació. Una modesta carretera comarcal amb vorals estrets i absència de passos de vianants pot congelar la vida d’un barri sencer. Quan afegim una línia de ferrocarril sense passos a nivell, el territori queda trinxat com un pastís. A la Catalunya interior, hi ha nuclis habitats a només uns metres d’un supermercat, però separats per una via que triguen quinze minuts a vorejar a peu. Històricament, sempre hi ha hagut el “costat dolent” de la via: el barri més fosc, més sorollós, amb l’habitatge més barat. Les carreteres esdevenen així noves fronteres socials, invisibles als plànols però evidents al carrer.

La urbanista Jane Jacobs ja va alertar d’aquest fenomen fa dècades. Al seu llibre The Death and Life of Great American Cities, va batejar les autopistes com a “border vacuums” (aspiradores de frontera) i va advertir que «algunes d’aquestes vies acaben actuant com la gangrena, insensibilitzant gradualment els carrers i els barris dels seus voltants». Allò que havia de ser un eix ràpid es converteix en una ferida oberta, on els pocs passos permesos –algun pont, algun túnel– són la prova d’un entretallat que només admet excepcions.

A Catalunya, el geògraf Oriol Nel·lo ho il·lustra amb una imatge tan precisa com crua a la “Catalunya de les piscines”. Descriu «la tendència a la segregació espacial de les classes socials, que se separen també territorialment, en l’espai físic, i alguns grups socials ni tan sols volen estar físicament a prop». Aquesta separació no seria possible sense les autopistes i els ferrocarrils. Ells són el sistema circulatori d’una geografia desigual on els municipis rics s’aïllen en urbanitzacions de baixa densitat, mentre els barris vulnerables queden confinats a l’altra banda de la via, amb menys recursos i pitjors connexions.

Però potser qui ho explica amb més claredat és Juanjo Giner, veí de Bellreguard, el poble valencià partit en dos per l’N-332. Descriu com la carretera condiciona les relacions socials més íntimes: «qui freqüenta uns o altres espais, qui juga a uns parcs i qui als altres, qui compra en unes o altres botigues, qui va uns determinats bars i qui als altres». I afegeix el llast quotidià que arrosseguen els més petits: «compte amb la carretera, Joan» o «passa pel semàfor, Anna». La infraestructura, dissenyada per connectar pobles llunyans, acaba esquarterant la vida del poble que travessa. Una autopista no és només una barrera física: és una frontera invisible que decideix on pots jugar, on pots comprar i amb qui et pots trobar.

Així, mentre els rius segueixen el seu curs mil·lenari com a testimonis d’un món on les fronteres es dibuixaven amb aigua, les carreteres i les vies escriuen un nou mapa de poder i segregació silenciosa. Jacobs ho va veure com una gangrena urbana; Nel·lo, com la Catalunya de les piscines que fuig de la barreja; Giner, com un avís quotidià als infants. La qüestió, potser, no és si aquestes infraestructures són necessàries –òbviament ho són–, sinó com podem dissenyar punts d’encreuament que no siguin l’excepció, sinó la norma. Perquè un paisatge trossejat per l’asfalt deixa de ser un territori compartit per convertir-se en una successió de cel·les aïllades.

Foto © Zelena Srec.