El camí de la muntanya

La carretera GI-524 comença a la cruïlla de la Font Pudosa, a Banyoles, just quan l’asfalt encara és pla i el llac es reflecteix al retrovisor. Però de seguida ens adonem que això no és un passeig: la muntanya l’espera amb els revolts tancats, surt immediatament del terme municipal i s’enfila cap amunt. Després d’unes quantes giragonses i de deixar a mà esquerra el trencant del Bosc de Can Ginebreda, arriba fins a la vall de Campmajor: uns quants camps que dibuixen una mena de rombe, amb l’Arn en un extrem i el Ritort a l’altre, i envoltat per les serres de Sant Patllari, de Biert i de Finestres.

A Sant Miquel de Campmajor hi ha unes escoles i un ajuntament, i una església damunt d’un turó, que fou parròquia i castell propietat del senyor de Verntallat. Situat just al centre del rombe, Sant Miquel distribueix el trànsit: a l’esquerra cap al castell de Falgons, a la dreta cap al Santuari del Collell i a Olot tot seguint cap amunt. De fet, immediatament després de la plana ja trobem un rètol de color verd –rodejat de falgueres, tal com és preceptiu– que anuncia que ens trobem a la comarca de la Garrotxa.

Al següent replà ja hi ha Mieres i l’aire es torna més dens i fresc. Compte amb el GPS, si ho poseu com a destí final, que no us porti a Astúries. En el Mieres d’aquí hi trobareu un restaurant a peu de carretera –Can Met: mongetes de Santa Pau amb botifarra negra–, una església, un ajuntament i unes escoles, i un altre rètol que ens indica que només falten 9 quilòmetres per Santa Pau i 18 per Olot, però són quilòmetres de muntanya i l’asfalt corre més lentament sota les rodes del cotxe. Si baixeu la finestra, sentireu una mena d’olor de terra mullada fins i tot en dies de sol. 

Santa Pau apareix de sobte enmig d’un baf d’eternitat, és una vila vella en un promontori en la vall del Ser. Un castell massís, una església massissa, la plaça porticada i unes famoses mongetes que alguns s’entesten a anomenar “fesols”. Sembla, malgrat tot, un paratge normal de muntanya, però de sobte ens adonem que tot allò que veiem al nostre voltant en realitat són cons volcànics, construccions de lava apagada fa un grapat d’anys. Un cop t’hi fixes, ja no pots deixar de veure-ho: els turons no tenen la forma arrodonida típica de les serres sinó que s’alcen amb una simetria estranya, com si la terra hagués fet un badall i s’hagués quedat amb la boca oberta.

Després de la Cot ja tot ve de baixada, es passa per la Fageda i, de fet, el recorregut de la carretera es podria donar per acabat a l’hostal dels Ossos, si no fos que ens desviem, una mica per caprici, cap a Batet de la Serra. Aquest nucli ja pertany a Olot, però fa vida a part en un altiplà constituït per materials basàltics, puntejats per una sèrie de petits volcans, com el Pujalós, el Puig Astrol, i els vessants nord del Croscat, i cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscs de roures i alzines, i petits prats per on pasturen unes vaques que semblen sorgides del record infantil d’una tauleta de xocolata.