L’ull, la lletra i la tecla

Malgrat pertànyer a disciplines i tons aparentment oposats, la literatura de Pere Calders i el cinema de Michelangelo Antonioni connecten profundament en la seva manera d’explorar la fragilitat de la realitat i l’absurd de la condició humana. Tots dos autors desestabilitzen les certeses del món i subverteixen les estructures narratives clàssiques; allà on Antonioni planteja misteris i intrigues que es dilueixen en el buit i la incomunicació sense arribar mai a resoldre’s, Calders introdueix elements insòlits o màgics en la quotidianitat que desvien el conflicte cap a reaccions domèstiques o burocràtiques, deixant també l’enigma inicial en un segon pla.

Potser la diferència fonamental entre ells rau en la resposta emocional dels seus personatges. El cinema d’Antonioni se submergeix en l’angoixa existencial, l’avorriment i el tedi d’uns protagonistes incapaços de comunicar-se. Ell deia que «en els silencis es poden dir moltes coses». La prosa de Calders humanitza aquest mateix desencaix a través d’una ironia subtil, un distanciament humorístic i una resignació cívica. Així, partint d’una mateixa radiografia sobre la desubicació de l’individu, Antonioni opta per una abstracció visual sòbria i melancòlica, mentre que Calders tria el refugi de l’escepticisme i el somriure intel·ligent: «Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites».

A aquests dos creadors hi vull enllaçar el nom d’una dona: Montserrat Alberich i Escardívol. Va ser una mecanògrafa i artista pionera que va revolucionar la «mecanografia artística» transformant la rígida màquina d’escriure en un pinzell plàstic. Alberich creava complexes il·lustracions i composicions –anomenades cromotípies– picant lletres i punts sobre el paper utilitzant cintes de fins a vint colors diferents. La seva obra mestra va ser una versió monumental del Quixot presentada l’any 1929. Actualment, el seu llegat es conserva en institucions de prestigi com el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), i ha estat reconegut internacionalment formant part del cèlebre fons de poesia visual nord-americà The Sackner Archive of Concrete and Visual Poetry.

Però, més enllà de tot això, què uneix aquests tres noms? Simplement que van néixer un 29 de setembre de 1912. Atzars de la vida. Aquesta sorprenent coincidència astral converteix la data d’avui en un autèntic niu de talent. Sembla gairebé un capritx del destí –un autèntic gir argumental que ben bé podria haver escrit el mateix Calders– que tres ànimes nascudes exactament el mateix dia compartissin, cadascuna des de la seva trinxera creativa, la missió de trencar els motlles lineals del seu temps per ensenyar-nos a mirar la realitat des d’una perspectiva completament nova, ja fos a través de la càmera, de l’escriptura o de les tecles d’una màquina d’escriure.