Perpinyà, fins i tot

De tant en tant m’agrada fer un tomb per Perpinyà. Deixo el cotxe al pàrquing de la plaça de Catalunya, davant del cèlebre edifici d’«Aux Dames de France». Construït a començaments del segle XX com a gran magatzem, l’immoble va passar a mans de les Galeries Lafayette i, més recentment, va allotjar la FNAC durant una temporada.

La primera parada sempre és a la placeta Joan Payrà, on hi ha l’heroica llibreria Catalana i sempre és de grat saludar la Joana Serra amb un «Bonjour!», que ella invariablement respon amb un improperi, tal com és preceptiu quan algú de la Catalunya Sud intenta parlar en francès en el seu establiment. Una vegada recuperada de l’ensurt, m’interroga amb amabilitat: «Què has vingut a fer a Perpinyà?», a la qual cosa sovint responc amb un «A comprar a l’Auchan!», que ja és motiu d’expulsió de la llibreria.

Però la darrera vegada que vaig pujar a la capital del Rosselló va ser per a la inevitable visita anual al festival «Visa pour l’image», un festival que té molt de mèrit. Ara bé, si us he de ser franc –mai tan ben dit–, no cal anar-hi gaire sovint perquè les imatges que proposa, a part de ser força depriments, al final semblen sempre les mateixes: nens amb kalàixnikov i cossos esbudellats.

A diferència d’altres dies en què després de la visita decideixo menjar algun plat del dia en un restaurant local –car i mediocre– o torno amb pressa per dinar a casa, aquesta vegada vaig decidir anar de pícnic a Vilanova de Raó i em vaig aturar en un supermercat –a l’Auchan!– per comprar uns entrepans i alguna cosa per beure.

A Vilanova hi ha un embassament de divuit milions de metres cúbics d’aigua, que els vilanovins anomenen «el llac» i que és el principal atractiu turístic del poble. Hi ha tota mena d’espais dedicats al noble –i molt franc– costum de la pique-nique. Em va ser fàcil trobar un aparcament, perquè era dia feiner i no estava gaire concorregut.

Vaig baixar del cotxe amb la bossa del súper i mentre anava buscant taula entre els pins, em vaig sentir com un d’aquells assassins solitaris en sèrie de les novel·les nòrdiques, cercant una víctima. Em semblava que la gent em mirava de cua d’ull, com volent quedar-se amb els meus trets facials, per després poder col·laborar amb la policia fent un retrat robot del sospitós.

La policia no va fer acte de presència i jo vaig mantenir a ratlla els meus instints criminals. Això sí: en un moment de feblesa vaig estar a punt d’esclafar una abella que reclamava la seva part del meu entrepà. Al final vaig desistir, no fos cas que el grup de la taula del costat formés part de l’associació de defensa dels animals de la comarca.

Després d’aquesta experiència, quan vaig tornar a casa, vaig decidir deixar de banda la novel·la de crims que tenia en cua d’espera i substituir-la per una relectura. Rellegir llibres a una determinada edat és com llegir-los per primera vegada. Vaig agafar El roig i el negre, on a la portadeta hi havia escrita la data de la meva lectura: «29 de març de 1997», gairebé trenta anys!

El llibre comença amb un epígraf sentenciós que evidentment no recordava: «La veritat, l’aspra veritat». Stendhal l’atribueix a Danton, però la frase no apareix en cap discurs ni en cap obra del revolucionari. A l’escriptor no li importen gens aquestes veritats de detall. El que li interessa és anunciar el color de la seva novel·la: el d’una veritat bruta i rugosa que, lluny del lirisme de l’època, prefigura el realisme literari.

Els primers lectors de la novel·la van criticar durament el caràcter de l’heroi stendhalià, devorat per l’ambició, culpable d’adulteri, criminal i hipòcrita. Però l’aspra veritat és que Julien Sorel no té cap altra opció que assumir-la per trobar el seu lloc en una societat que no és la seva. Com en dona testimoni la seva confessió al final de la història: «He estimat la veritat... On és?…».

Però de veritats n’hi ha de grans i de petites, de la mateixa manera que de mentides n’hi ha de mortals i de venials. Com anomenar «llac» a un embassament? Potser és una d’aquelles mentides poètiques que ens ajuden a viure, com dir que tornarem a llegir Stendhal quan ja no recordem res de la primera lectura, o com creure que l’entrepà de l’Auchan serà millor si el mengem amb vistes a l’aigua. 

Al capdavall, la ficció no és més que un acord tàcit entre qui mira i qui és mirat, entre qui llegeix i qui escriu. I si el llac és un embassament, i la veritat una aspra convenció, potser el que fem quan viatgem, llegim o mengem sols davant d’un paisatge no és altra cosa que intentar posar noms bonics a les coses per suportar el seu pes real. Perquè, al final, tots som una mica Julien Sorel: busquem una veritat que ens justifiqui, mentre ens inventem la història que ens agradaria viure. Fins i tot a Perpinyà.

iPhoto Quim Curbet. Vilanova de Raó, setembre de 2026.