El futur és un monstre que s’alimenta de passat

El 7 d’abril de 1947 el riu Rouge de Michigan havia inundat l’estació elèctrica de Deaborn i havia deixat la casa de Henry Ford sense electricitat, per la qual cosa abans d’anar al llit, ell i la seva dona van encendre espelmes i llums d’oli per il·luminar la casa. Més tard, aquesta mateixa nit, just abans de l’alba, Henry Ford, el creador de la producció en massa, va morir en la mateixa atmosfera en la qual havia nascut vuitanta-tres anys abans, amb la il·luminació de les espelmes.

El vell Ford –conservador, antisemita i proalemany–, es va fer reconstruir a Dearborn un raconet de la vella Amèrica rural i jeffersoniana, i va passar els seus últims anys banyat en la nostàlgia sense adonar-se que havien estat, sobretot, els seus propis cotxes els que l’havien destruïda. Però potser és el destí de tots els grans pioners: no saber què construeixen i després quedar-se’n com a presoners decebuts.

Aquests personatges rarament saben què construeixen realment. Deien que Graham Bell, el precursor del telèfon, no volia cap aparell a prop seu. Ells construeixen el futur, però el futur és un monstre que necessita alimentar-se del passat. El primer que descobreix una cala verge la descriu i la fotografia per amor a la seva bellesa; vint anys després, el seu propi elogi ha convertit la cala en un abocador de ciment i massificació. Tot se’ns en va de les mans.

Els creadors d’Internet i les xarxes socials pensaven que creaven una utopia de connexió global i llibertat d’expressió –el vell esperit de Silicon Valley– i han acabat tancats en un món de polarització, vigilància digital i pèrdua de l’atenció, demanant perdó o intentant regular la seva pròpia criatura i prohibint als seus propis fills l’accés a les xarxes que ells mateixos van crear.

Aquesta pèrdua de control no és una anomalia digital, sinó una constant humana. Quan construïm un futur hipertecnològic que ens desborda, tendim a refugiar-nos en la cerca desesperada d’una autenticitat perduda, enyorant uns orígens purs que ja no existeixen. Però en aquest afany per reconstruir i venerar un passat idealitzat, ens tornem terriblement vulnerables al miratge i a la ficció. Una paradoxa que va acabar banyant, anys després de la seva mort, el mateix llegat del pioner de l’automòbil.

Aquesta fixació per un passat idealitzat va portar a ironies posteriors en el mateix espai de memòria del magnat. El 1970, el museu Ford de Dearborn va adquirir per 9.000 dòlars el que es pensava que podia ser una cadira Brewster del segle XVII, fabricada per a un dels colons pelegrins originaris assentats a Plymouth. No obstant això, el setembre de 1977 es va comprovar que la cadira era un frau: havia estat fabricada el 1969 per l’escultor de Rhode Island Armand LaMontagne. El museu no va destruir la falsificació, sinó que va decidir retenir-la com una peça educativa sobre els enganys del mercat, evidenciant que fins i tot els temples erigits per preservar el passat acaben atrapats per les ficcions del present. Quan intentem embalsamar el passat, sovint només aconseguim exposar les nostres pròpies flaqueses.

iPhoto Quim Curbet