Geometria de l’atzar

L’atzar no es pot representar com si fos una figura geomètrica; els seus angles són elàstics, les seves línies sinuoses. És una arquitectura en moviment constant que desafia la rigidesa de la línia recta i es dibuixa a si mateixa només en el moment en què succeeix. Allà on la raó humana s’entossudeix a buscar patrons simètrics i previsibles, la casualitat traça vòrtexs de possibilitats, mapes mutables on cada intersecció obre un destí inesperat. No hi ha formes fixes en la sort, sinó una dansa de vectors lliures que es troben i se separen, recordant-nos que la realitat, en el seu fons més íntim, està feta de plecs i revolts que cap equació podrà empresonar mai del tot.

Hi ha una màxima de Léon Bloy que diu «Le hasard n’a pas de Commandements.». Si l’atzar no té manaments, és perquè la seva lògica no respon a la moralitat humana, sinó simplement a la indiferència. Actua com un monarca absolut i cec: ho pot tot, ho veu tot i fa de tot, movent els fils de la nostra existència sense cap propòsit deliberat. No s’oposa a les nostres construccions mentals ni en defensa cap de concreta; simplement les travessa. Així, les línies sinuoses de la casualitat no busquen castigar-nos ni premiar-nos, sinó que es despleguen en un buit ètic on l’única certesa és la seva omnipresència imprevisible, forçant-nos a viure en un terreny on els punts cardinals canvien a cada instant.

Diuen que sempre s’ha de deixar alguna cosa a l’atzar, potser de la mateixa manera que la nit de Reis deixem un plàtan i una taronja a l’ampit de la finestra. Aquest petit tribut domèstic és, en el fons, un pacte ingenu amb l’invisible, una treva amb aquest monarca cec de Bloy. Dipositar la fruita a la intempèrie de la nit no és un acte de lògica, sinó una obertura formal a la possibilitat i al misteri; acceptem que hi ha forces que operen fora del nostre control i les convidem a entrar en joc. Deixar un marge a la casualitat és reconèixer que la nostra voluntat no pot omplir tots els racons de la realitat. Així, entre la fruita que espera el miracle i les línies sinuoses de la sort, es teixeix el fil de l’esperança: la certesa que, de vegades, desposseir-se de la rigidesa dels plans és l’única manera de permetre que l’inesperat ens transformi.

Potser, qui sap, l’atzar són els pares. Els pares i tot el pes genètic que portem al damunt. Un llegat cec que no és més que la repetició d’una pulsió primordial. Com el primitivisme en l’art, que renuncia a la còpia de l’exterior per buscar una primordialitat interna, la nostra biologia repeteix traços universals. No és casualitat que tots els infants del món, en qualsevol època, dibuixin de manera sorprenentment similar; utilitzen un llenguatge visual universal que brolla d’una herència profunda, com si compartíssim la mateixa ment arquetípica.

Compartim un patrimoni comú, una seqüència de sediments interiors. La filogènesi –la història de l’espècie– i l’ontogènesi –el nostre desenvolupament personal– viatgen en vies paral·leles que sovint es creuen. No és una teoria mística: la genètica ens demostra amb precisió poètica que tots descendim d’una mateixa Eva mitocondrial, una rebesàvia de l’Àfrica oriental. Al cap i a la fi, els vectors lliures de la casualitat ens han portat fins aquí, però és aquest fil invisible de la biologia el que dona forma i estructura a la geometria de l’atzar.

Foto © Quim Curbet