La intel·ligència està sobrevalorada

Hi ha gent que neix amb talent, la resta ens hem d’espavilar i no sempre podem acabar d’arribar a la mitjana del que els coeficients d’intel·ligència consideren apropiat per a una persona normal. Malgrat tot, la vida és com és i tots anem fent la viu-viu com bonament ens dicten els sucs de cervell. I la majoria ens en sortim prou bé, perquè resulta que la intel·ligència està sobrevalorada.

Això és precisament el que va analitzar el periodista Malcolm Gladwell en el llibre Lo que vio el perro (publicat l’any 2010), on utilitzava la desgraciada història d’Enron Corporation com a cas d’estudi. Aquesta gran empresa estatunidenca d’energia es va convertir en el símbol de l’estafa més gran i l’escàndol financer més elevat de la història moderna fins a aquell moment. L’empresa va passar de ser considerada una de les companyies més innovadores del món a declarar-se en fallida el desembre de 2001, deixant un deute multimilionari i provocant la dissolució de la seva empresa auditora, Arthur Andersen.

Durant anys la companyia havia anat cercant i acumulant els millors directius del sector, gent amb un talent personal immens, però el que va quedar clar és que aquest talent no es va utilitzar de la forma correcta. De fet, l’obsessió d’Enron per fitxar exclusivament “ments brillants” de les millors universitats va acabar creant una cultura corporativa tant arrogant com tòxica. Es va premiar l’astúcia individual per sobre de l’ètica, confonent la intel·ligència acadèmica amb la capacitat de gestionar un negoci de veritat.

Al final, aquells cervells privilegiats van utilitzar tot el seu coeficient d’intel·ligència no pas per innovar, sinó per dissenyar la teranyina de mentides financeres més complexa de la història. Aquell desastre va demostrar que una colla de persones “normals” fent la viu-viu com bonament podien, amb sentit comú i honestedat, hauria salvat l’empresa, mentre que els genis més llestos de la classe la van portar directament a la ruïna.

Un clar exemple d’aquesta fal·làcia, on es confon el geni individual amb l’èxit col·lectiu, el trobem en l’anomenat «Pearl Harbor de l’Est» durant la Segona Guerra Mundial. Al llarg dels primers nou mesos de 1942, la marina dels Estats Units va patir una catàstrofe absoluta a les seves pròpies costes atlàntiques i caribenyes a mans dels submarins alemanys, que enfonsaven vaixells mercants a voluntat davant la mirada astorada dels oficials americans. L’armada nord-americana estava farcida de comandants acadèmicament brillants i caps de gran prestigi com l’almirall Ernest King, un home amb una fe il·limitada en la seva pròpia arrogància i en el “talent natural” dels seus homes. Tanmateix, King rebutjava frontalment el sistema de combois organitzat i centralitzat que proposaven els britànics. En lloc d’això, insistia a confiar en el saber fer tècnic i en la intuïció dels seus capitans individuals per sortir a “caçar” els submarins de forma aïllada.

El resultat d’aquella tossuderia intel·lectual va ser un desastre militar sagnant. L’obsessió per la llibertat d’acció dels “genis” al comandament impedia que la Marina creés la infraestructura de coordinació necessària per enllaçar les dades de ràdio, els radars i els avions d’escorta. No va ser fins que la Marina va deixar de banda les genialitats individuals i va crear un sistema rígid, planificat i col·lectiu –la Dècima Flota– que la situació va fer un gir de cent vuitanta graus. 

En només uns mesos, una estructura organitzativa eficaç va aconseguir destruir desenes de submarins alemanys i guanyar la batalla de l’Atlàntic. Tant a la guerra com a Enron, el mite del talent va demostrar la seva cara més fosca: una organització no és intel·ligent només perquè els seus membres ho siguin, sinó per la forma en què els seus sistemes els fan treballar en conjunt.




Comentaris

  1. Teresa Costa-Gramunt4/10/26

    La intel·ligència més gran és la bondat, però no està valorada

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La docència i la decència

Imatge
Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...
Llegeix més »

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Llegeix més »

L’Onze del Nou

Imatge
Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
Llegeix més »

Els pobles

Imatge
Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...
Llegeix més »

L’estrany cas dels llibres infantilitzats

Imatge
Hi ha llibres i autors que amb els anys s’han anat «infantilitzant» i han quedat relegats –exiliats– als rengles menys visitats de la literatura per a adolescents, malgrat haver estat concebuts originalment per a un públic adult o amb una intenció clarament universal. El fenomen és global i afecta tòtems de la literatura universal. Pensem en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Concebuts com a sàtires polítiques ferotges i profundes reflexions sobre la condició humana, avui són el regal ideal de Reis per a nens de deu anys que busquen una senzilla aventura exòtica o, simplement, per fer bonic en les lleixes de la seva habitació mentre ell o ella continuen abduïts per les pantalles. El mateix destí ha patit la monumental Moby Dick de Herman Melville. La densa i fosca odissea metafísica del capità Ahab contra la balena blanca s’ha purificat tant en les edicions comercials que s’ha convertit en una inofensiva i simpàtica història de mariners, ...
Llegeix més »