La música és la música

A la primavera de 1928, George Gershwin va viatjar a Europa i va visitar a Viena el compositor Alban Berg, l’òpera del qual, Wozzeck, s’havia estrenat amb gran èxit a Berlín tres anys abans. Per rebre el seu visitant nord-americà, Berg va fer que un quartet de corda interpretés la seva Lyrische Suite, una obra emotiva i refinada que va deixar el convidat completament commocionat. Quan Gershwin es va asseure al piano a tocar els seus propis temes, va dubtar de si la seva música estava a l’altura d’aquell entorn, moment en què Berg el va tallar amb severitat assegurant-li: «Sr. Gershwin, la música és la música».

Tota la música actua a través de la mateixa física sonora, encara que al segle XX la vida musical es va fragmentar en una infinitat de cultures i subcultures amb cànons propis. Aquesta diversitat fa que el que apassiona un públic –com el hip-hop entre els joves– pugui horroritzar els seus pares, o que els clàssics d’una generació semblin tous i insípids per a la següent. L’òpera Wozzeck n’és el millor exemple: mentre que per a Gershwin va ser una obra tan irresistible que la va emular en els acords de «Summertime» a Porgy and Bess, per a altres crítics no és més que un monument a la lletjor, demostrant que els debats sobre el gust musical continuen sent apassionats i intolerants.

El 16 de maig de 1906, la ciutat austríaca de Graz va acollir la direcció de Richard Strauss de la seva òpera Salomé, un esdeveniment que va atreure grans personalitats de la música europea. Cinc mesos abans s’havia estrenat a Dresden, i la brama que es tractava d’un espectacle basat en l’obra d’un «degenerat irlandès» –Oscar Wilde– havia activat una enorme expectació. L’obra concitava tanta polèmica per la seva cruesa que els censors imperials l’havien prohibit a la Hofoper de Viena, fet que va provocar que tothom viatgés a Graz per presenciar l’esdeveniment en directe.

Entre el públic es trobaven grans compositors com Giacomo Puccini, Gustav Mahler –acompanyat de la seva dona Alma– i un jove Arnold Schönberg, que va viatjar des de Viena amb Alexander Zemlinsky i sis alumnes, entre els quals hi havia Alban Berg. L’ambient es completava amb la viuda de Johann Strauss II i una multitud de joves entusiastes carregats amb la partitura per a piano de l’obra. Richard Strauss va escriure a la seva dona destacant aquesta gran afluència de públic, entre la qual es creu que podria haver-hi hagut un jove Adolf Hitler de disset anys.

A l’Alemanya nazi, ja amb Hitler al poder, les actuacions musicals van passar a dependre directament del Ministeri de Propaganda i es va prohibir oficialment als jueus assistir a teatres, cinemes o concerts públics. En aquest context, les activitats del Kulturbund (l’associació cultural jueva) van cobrar una importància cabdal per a la població que es va quedar al país. Malgrat les dificultats inicials per trobar músics d’orquestra, les autoritats van traslladar intèrprets de Viena a Berlín per permetre representar òperes. L’última òpera que van poder escenificar va ser La Traviata de Verdi el març de 1939, seguida de l’opereta Gräfin Mariza, que va tenir un èxit massiu de públic.

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, es va prohibir al Kulturbund utilitzar el seu teatre de la Kommandostrasse i els nazis els van vetar interpretar música alemanya, obligant el públic jueu a conformar-se amb obres italianes com Cavalleria Rusticana i Pagliacci. El tancament definitiu va arribar el setembre de 1941, quan va ser prohibida oficialment i pràcticament tots els seus membres van ser arrestats i enviats a camps de concentració. Tot i que alguns van aconseguir mantenir activitats musicals precàries al camp de Theresienstadt, la gran majoria no va sobreviure a la guerra, incloent-hi el seu fundador Kurt Singer, que va ser capturat a Holanda i va morir a les cambres de gas.

Aquest tràgic destí reflecteix com la convulsa història del segle XX no només va fragmentar els gustos i cànons musicals, sinó que va utilitzar l’art com una eina d’opressió ideològica. Des d’aquella època daurada a Graz el 1906, on joves com Alban Berg feien els seus primers passos compartint espai amb el mateix Hitler, fins a la foscor dels camps de concentració, la música va passar de ser un àmbit de debat estètic lliure a una qüestió de supervivència. 

Malgrat els intents dels règims totalitaris per prohibir obres basades en la identitat dels seus creadors, la resistència cultural en espais com el Kulturbund o les posteriors influències d’òperes europees en la música nord-americana de Gershwin demostren que l’art transcendeix les fronteres i la barbàrie. Al cap i a la fi, tal com Berg va recordar premonitòriament a Gershwin abans que el món canviés per sempre, la música continua sent, per damunt de tot, música.


iPhoto Quim Curbet




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La docència i la decència

Imatge
Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...
Llegeix més »

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Llegeix més »

L’Onze del Nou

Imatge
Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
Llegeix més »

Els pobles

Imatge
Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...
Llegeix més »

L’estrany cas dels llibres infantilitzats

Imatge
Hi ha llibres i autors que amb els anys s’han anat «infantilitzant» i han quedat relegats –exiliats– als rengles menys visitats de la literatura per a adolescents, malgrat haver estat concebuts originalment per a un públic adult o amb una intenció clarament universal. El fenomen és global i afecta tòtems de la literatura universal. Pensem en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Concebuts com a sàtires polítiques ferotges i profundes reflexions sobre la condició humana, avui són el regal ideal de Reis per a nens de deu anys que busquen una senzilla aventura exòtica o, simplement, per fer bonic en les lleixes de la seva habitació mentre ell o ella continuen abduïts per les pantalles. El mateix destí ha patit la monumental Moby Dick de Herman Melville. La densa i fosca odissea metafísica del capità Ahab contra la balena blanca s’ha purificat tant en les edicions comercials que s’ha convertit en una inofensiva i simpàtica història de mariners, ...
Llegeix més »