Una de guerra

He de confessar que a vegades em reconforta veure una pel·lícula de John Ford. Tothom té les seves debilitats i aquesta no em costa fer-la pública. Cesare Pavese deia que per escriure un llibre es necessitava tota una vida i Ford era d’aquests, no escrivia, però sempre feia la mateixa pel·lícula i, si podia ser, amb els mateixos actors.

John Wayne va ser la cara indiscutible del seu cinema. Van col·laborar en més de catorze pel·lícules, convertint-se en una de les parelles de director i actor més famoses de la història del cinema amb títols com La diligència o Centaures del desert. Henry Fonda va protagonitzar set dels seus títols de l’etapa daurada, incloent-hi El raïm de la ira i Passió dels forts, i Maureen O’Hara, l’actriu preferida de Ford, va mostrar una química perfecta amb John Wayne a obres mestres com L’home tranquil.

Però la pel·lícula en qüestió de la qual volia parlar és The Wings of Eagles que en castellà es va dir Escrito en el cielo. Tracta sobre els inicis de l’aviació naval dels Estats Units, abans de l’atac a Pearl Harbor. John Wayne encarna un pilot que viu fortament lligat a la Navy, tot i haver sofert un accident domèstic que el deixa paralític en una cadira de rodes. Comença una nova vida com a escriptor i és contractat com a guionista a Hollywood. Després de l’atac de Pearl Harbor, és enviat al Pacífic com a supervisor per proveir els portaavions.

El protagonista, després d’haver-se convertit en un home d’èxit es troba un dels seus sergents conduint un taxi a Manhattan i tenen aquesta conversa:

–Vas deixar la Navy? Com és això?

–De fet, vaig fer realitat el somni de la meva vida: tenir una granja a Oklahoma (respon el taxista).

–I no va anar bé?

–Sí que anava bé, però la granja estava aïllada, no hi havia res a trenta quilòmetres a la rodona, només una altra granja on vivia una dona vella, grassa i solitària. Quan vaig començar a trobar-la guapa, ho vaig malvendre tot i vaig fugir cap a Nova York.

Aquesta confessió del vell sergent ens recorda, amb la ironia honesta del cinema de Ford, que en aquesta vida tot és relatiu. La bellesa no existeix en el buit; no és un valor absolut ni immutable, sinó una qualitat que es defineix sempre en relació amb altres coses. En la immensitat desolada d’Oklahoma, on l’únic punt de referència era la solitud, els cànons estètics es diluïen fins a transformar la realitat. 

Necessitem el contrast per jutjar, necessitem l’entorn per valorar, i de vegades, com li passava al taxista de Manhattan, cal tenir l’incommensurable valor de canviar de paisatge, per recordar que el que ens sembla bell o desitjable sovint és només el reflex de la nostra pròpia circumstància. I tot això, us agradi o no, ho penso un diumenge qualsevol veient “una de guerra”.