La mosca

A vegades em sembla que el puc tocar amb la punta dels dits, és un brunzit gras i dur, com el pas d’un avió de reacció dels que duen estrangers a l’aeroport veí. Em passa pel davant del nas, deixant un rastre de pols que queda suspès durant uns instants en l’aire de l’habitació. Em passo bona part del dia aquí, és la cambra de treball, l’estudi o la sala d’estar, tant se val. És on tinc els llibres que han d’estar més a mà, repartits en dues prestatgeries de fusta que han sofert moltes mudances.

La mosca va recorrent els títols d’un en un, passant a ras a la vora de les novel·les i els assaigs, ordenats amb la sistemàtica precisió de l’ordre alfabètic. És una bèstia grossa, negra i peluda, engreixada sota la panxa d’innumerables animals de granja que remuguen en el veïnat. Segurament m’ha confós amb un d’ells i va donant voltes per l’estança tot esperant que deixi anar una tifarada fumejant on poder deixar les seves larves.

Però jo soc un animal d’una altra mena, pertanyo a la humana espècie que camina només amb dues potes i que va a comprar insecticida a la botiga del poble. Em passo bona part del dia ruixant la casa amb flit, entre àpat i àpat, entre lectura i lectura, entre article i article. Les gotes d’aquest letal producte queden suspeses de les molècules d’aire que s’agrumollen entre les estanteries plenes de llibres, molts dels quals –tot s’ha de dir– encara tinc per llegir. Però la mosca això no ho sap, ni falta que li fa saber-ho. Ella em mira amb els seus ulls de múltiples facetes i espera pacientment que passi el ruixat per tornar a volar, brunzint com una mala cosa.

Quan ja ho he provat tot, agafo un diari dels que guardo amb fruïció per un “si de cas” i començo a ventar cops aquí i allà amb la mateixa contundència que la Cúpula de Ferro israeliana, però aquesta filla de Hezbolà és més espavilada que jo i, quan el diari acaba de caure damunt del vidre, ella ja és a la porta d’entrada; quan colpejo damunt del teclat de l’ordinador, ella ja s’ha posat damunt de la pantalla, i quan ensopego amb el cable del flexo, ella es posa a xarrupar el contingut de la meva tassa. És una mosca, una mosca grossa, viu a casa meva i demà l’aniré a inscriure en el Registre Civil.

iPhoto Quim Curbet