Tresors de novembre

El temps és una línia insegura, com un fil que penja entre dos pals. Caminem amb esperit de funàmbul, intentant aguantar l’equilibri entre un passat que es dissol darrere nostre i un futur que ens espera per a engolir-nos en el desconegut. Tornar al passat és un somni recorrent, tots hem pensat alguna vegada amb uns hipotètics temps feliços anteriors al nostre naixement, en la terra dels avantpassats més llunyans. Ens hauria agradat veure com eren els carrers quan encara no hi havia voreres o més enllà quan tot eren camps.

Ens imaginem un temps fundacional, més feliç com més reculat, sense els lligams que ens tenallen en aquesta modernitat on ens ha tocat viure, però aquest retorn és impossible, sobretot perquè ja no estem disposats a viure en aquelles condicions. Ara ja ningú és capaç de suportar un mal de queixal sense poder trucar immediatament al dentista, ni podem sobreviure sense aigua corrent ni electricitat. El temps ens empeny cap endavant i hem d’agrair-ho.

Malgrat tot, sabem que hem renunciat a moltes coses que els nostres predecessors en gaudien potser fins i tot sense saber-ho. Hem passat d’una època en què regnava una mena d’estupidesa natural a un present on apel·lem constantment als poders enigmàtics d’una intel·ligència artificial que ens duu fins a la porta de casa els capricis més absurds. Però el fil que tenim sota els peus ens sembla inestable, i per aquesta raó mirem amb enyor cap al passat, ens esperen temps de canvis i no sabem si podrem mantenir l’equilibri. Diuen que no hi ha pitjor calamitat –històricament parlant– que la indecisió.

En aquest punt de l’any, quan els dies esgrogueïts de novembre comencen a pesar damunt de les fulles dels arbres, ha arribat definitivament un moment de canvi, si més no del canvi de roba. Endrecem les peces de màniga curta, traiem les de màniga llarga i es recuperen les jaquetes que han estat confinades durant mesos en la foscor de l’armari. 

És el moment de descobrir antics tresors oblidats a les butxaques: alguna moneda, un paquet de mocadors de paper gairebé ple, el tiquet d’una compra feliç o, fins i tot, un bolígraf que ja donàvem per perdut. I és en aquest moment en què pensem que tot aflora, que tot torna en un cicle màgic i inesgotable, però és una sensació que dura poc, perquè el futur ens espera amb noves jaquetes, amb nous refredats i nous oblits, i amb la percepció cada vegada més clara que a mesura en què avança la intel·ligència en aquest planeta, la nostra estupidesa esdevé més devastadora.

Tossa de Mar, novembre de 2024. Foto Quim Curbet.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

L’udol dels records

Imatge
Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”. Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar. No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més eviden...
Llegeix més »