Notes d'estiu

Tots els estius feliços s’assemblen; cada estiu infeliç ho és a la seva manera. Aquesta frase podria haver estat l’inici d’un llibre de Tolstoi, però, manllevada a la meva manera, em serveix per a iniciar aquesta barretada. 

    La realitat és que aquest estiu no difereix massa d’altres que he viscut: fa una calor excessiva, els boscos tenen una tendència irrefrenable a cremar-se, totes les botigues del barri es posen d’acord per a tancar per vacances els mateixos dies i al món passen coses espantoses. Tot això és així, però amb una perillosa tendència a l’alça any rere any. Però a mi m’agradaria parlar només de tres coses que em barrinen pel cap, potser a causa de la calorada. 

    La primera és que cada cop em fa més por la nit, tinc la sensació que els dolents de la pel·lícula s’han apoderat definitivament d’aquestes hores i no hi ha festival, ni festa major, ni celebració que em tregui de casa. Només soc feliç durant les hores diürnes, peti el sol que peti. Dels festivals que anuncien pel carrer només n’aprecio la petita porció d’ombra que dibuixen les banderoles damunt la vorera i només prego al déu que em pertoqui fer-ho que el soroll que generin, el produeixen ben lluny de casa meva. 

    La segona és el tema que sorgeix cada vegada més sovint en les converses d’amics sobre el que cal fer, el que cal dir, o el que cal valorar sobre un determinat partit polític liderat per una senyora de Ripoll. Cada vegada que surt el tema penso en una pel·lícula que vaig veure de petit a la tele. Hi apareixien uns alienígenes invencibles, qualsevol projectil en comptes de matar-los, els engreixava, fins i que el científic de torn va descobrir que eren com una mena d’espores vegetals i que l’única manera de matar-los era –tal com li va suggerir la seva dona– llençant-los aigua bullent. Potser faríem bé estalviar-nos tots els projectils que ara els hi llencem a tort i a dret, perquè encara ens podrem fer mal entre nosaltres. El millor que podem fer és ignorar-los, fins que finalment algú trobi la manera de neutralitzar-los. Dit queda i no ho repetiré. 

    I la tercera qüestió, que també sorgeix d’una manera o l’altra en totes les converses és la del conflicte a l’Orient Mitjà, un conflicte que vaig arrossegant durant tota la meva vida d’ençà que tinc ús de raó. No us diré pas qui crec que són els bons ni qui són els dolents, tot és prou complicat per a afegir més llenya al foc. Només us demano una cosa: abans de pronunciar la paraula “genocidi”, compteu fins a deu. 

    No sé si aquest estiu serà més infeliç que els altres, el que és segur és que, sigui el que sigui, ho serà a la seva manera.