La barbàrie, la justícia i la veritat

Acabo de llegir que fins a 680 llibres acaben de ser eliminats del sistema universitari afganès pel simple fet d’haver estat escrits per dones. Mentrestant, i potser en la mateixa pàgina del diari, veig a les nostres feministes i als nostres anticapitalistes enarborant banderes palestines i jutjant de genocida a tots els que s’autoproclamen “jueus” o “sionistes”, i, fins i tot, als que simplement es neguen, per la raó que sigui, a penjar un cartell a la porta de la seva llibreria. He de pensar que ho fan de bona fe, que no s’adonen que estan seguint cegament la campanya perfectament orquestrada per Hamàs, un grup terrorista tant radical com ho són els talibans afganesos.

Tots som partidaris de la pau i no de la guerra, tots exigim acabar amb la barbàrie –vingui d’on vingui– tots volem un món millor on resplendeixi la llum de la justícia i de la veritat, una veritat que, desenganyem-nos, no és gran cosa, és una porta que grinyola, és un autobús que arriba amb retard, és un metge que et mira pel damunt de les ulleres. La veritat és un ocell que canta, és un núvol que passa i una campana que toca els quarts. És un gat que dorm, és una fulla que cau, és algú que plora. La veritat ho és tot i no és res, potser el màxim que podem dir és que és la suma dels nostres deures i la resta dels nostres somnis. Som fills d’una única veritat, però hem begut llet de mil mentides i tot funciona bé a menys que la llet no es faci agre i ara mateix jo diria que ja comença a fer pudor.