Les minves de l'horror

Aquest mes de gener, amb un vent que bufa, des de tots costats i des de les entranyes de l’horror, ens agafa instal·lats en els nostres sofàs de casa, totes les notícies ens evoquen aquella expedició riu amunt d’Apocalipse Now. És un viatge introspectiu, que ens fa girar la mirada cap a un altre costat, perquè, en el fons, l’únic enemic que tenim és la peresa de sortir de casa. L’«horror» és adonar-se que la guerra contra els propòsits és perduda i que som el nostre propi coronel Kurtz, rendits al búnquer domèstic. Almenys, aquí no plou i la policia antiimmigració no vindrà a molestar-nos.

Mentre l’Iran lluita contra les seves tempestes interiors —protestes que cremen sota el gel de la repressió— i Veneçuela s’enfanga en un aiguamoll de petroli, el món observa distret. Fins i tot el desglaç de Groenlàndia o la guerra de drons d’Ucraïna semblen un teló de fons llunyà. Però en aquest teatre global de l’absurd, arriba l’epíleg més catàrtic: el Barça derrota el Madrid a l’estadi King Abdullah, a l’Aràbia Saudita. I, de sobte, enmig del caos, una veritat s’imposa: el món pot estar en flames, però el que importa és guanyar al Madrid, sigui a on sigui.

En contrast, el paisatge hivernal de l’Empordà i la Selva ofereix una ironia més tranquil·la. Els camps, lluïts i terrosos, semblen en pausa deliberada. Els arbres esquelètics es retallen en un cel plomís, com una «setmana dels barbuts» vegetal. És l’escenari d’una epopeia menor: el viatge per la carretera buida, on l’únic contratemps és trobar el restaurant tancat. Una mena d’Apocalipsi Now rural, on la gran batalla és triar entre un cafè solitari o tornar al búnquer. Aquí, la victòria sempre és relativa.

I així, tot conflueix. L’horror de Kurtz –o de Trump– no era la bogeria, sinó la claror de veure’ns al mirall. Una revelació que ara reflecteixen, plàcids, l’Onyar i el Ter: rius que ho han vist tot i segueixen el seu curs, impassibles davant les nostres crisis efímeres amb Espanya a l’altre costat del mirall. Al fons, amb les seves llums enceses al capvespre, la ciutat s’aixeca no com a símbol de salvació, sinó com a record tangible que hi ha un demà després de l’aventura. 

El nostre viatge riu amunt ens deixa enrere les minves de gener, el poema de Maragall ressona darrere les finestres: «Si promesa tu em fosses, estimada, / ja cap mena d'hivern en mi cabria, / ni ara, ni després, ni mai, que portes / tu a dintre els ulls la primavera eterna» i l’horror queda lluny perquè sempre acabem tornant a un lloc que, miraculosament, encara ens espera, amb les espardenyes d’estar per casa disposades a ajustar-se als nostres peus.