L'etern retorn i les celles de Groucho

A vegades sembla que en aquest país no passi mai res de nou. No es tracta del «dia de la marmota», no; de tant en tant ja passen coses, fins i tot molt sorprenents. Però si fem la mitjana i la projectem en una gràfica, obtindrem un dibuix molt semblant a un encefalograma pla. Si mirem enrere, històricament parlant, veurem sempre el mateix paisatge, poblat per personatges que, si fa no fa, són com els d’ara.

De joves no ens adonàvem de tot això, però l’acumulació d’anys al currículum ens permet veure-ho tot més clar. Passats els cinquanta, qui més qui menys ja ha viscut més d’una crisi, més d’una guerra, més d’un canvi generacional, i l’experiència ens fa constatar que, per més que ens hi trenquem el cap, sempre hem d’ensopegar amb la mateixa pedra.

L’únic que canvia, que oscil·la dramàticament, és la dinàmica dels cicles. Ara tendeixen a escurçar-se, impulsats pels canvis tecnològics. Estem instal·lats en una mena de revolució imparable, però que no condueix enlloc: com una resposta constant a una pregunta que ningú ha formulat.

Però el món no para i, el que és pitjor, sempre gira cap al mateix costat. Els fantasmes es passegen impunement amb els mateixos llençols, tacats de suor d’aixella i coberts de pols d’eternitat. Escoltar cada dia les paraules gastades dels uns i els altres cansa molt: les dels polítics i les dels entrenadors de futbol, les dels tertulians televisius i les dels experts del bar de la cantonada. El món no para i ja no creiem en res. Només el record d’en Groucho Marx torna a nosaltres per dir-nos que els seus principis són aquests, i que si no ens agraden, també en té d’altres.

El 19 d’agost de 1977 moria a Los Angeles Julius Henry Marx, sense haver pogut entrar definitivament en el club on, de fet, no hagués entrat mai si haguessin acceptat gent com ell. L’humor de Groucho Marx era retorçat però subtil, jueu però universal. La finalitat de les seves facècies no era el somriure fi sinó més aviat la riallada esgarrifosa. Groucho s’ha convertit en un clàssic, com Picasso o Stravinsky.

La mare dels Marx va organitzar un grup amb els seus fills per amortitzar les classes de solfeig. Es deien Els quatre rossinyols. Amb el temps es convertirien en Els germans Marx, que de rossinyols no en tenien res. Quan la Warner, una vegada, els va recriminar el fet de produir una pel·lícula amb la paraula “Casablanca” en el títol, en Groucho va argumentar una resposta cèlebre: «Nosaltres som germans des de molt abans que vostès (Warner Brothers) i mai ens ha passat pel cap portar-los als tribunals...».

Les pel·lícules dels Marx han passat a engruixir l’imaginari col·lectiu amb frases i acudits que decanten jocosament de generació en generació. La imatge dels ulls permanentment oberts d’en Groucho, rematats per unes ulleres rodones, un bigoti pintat i un havà dels d’abans de Fidel Castro, s’ha convertit en una de les icones més reconegudes del segle XX, i fins i tot més reproduïda que la cara del Che.

Però en Groucho Marx, curiosament, és recordat al Boulevard de les estrelles de Hollywood per la seva faceta televisiva, perquè en els seus darrers anys va ser el presentador d’un programa on feia de tot i que es deia “You Bet Your Life”, que vindria a dir alguna cosa com “Pot apostar-hi la vida”. Groucho Marx no va poder entrar mai al Club Groucho, però és igual, perquè el seu record ocupa la plaça que li correspon en el meu firmament.

De petit em mirava amb fervor les pel·lícules dels Germans Marx a la televisió dels anys seixanta. Em neguitejava pensar que tots ells –menys en Groucho– estaven morts. Com es podia morir algú que vivia eternament en el cinema? Ara, que ell tampoc hi és, encara em miro de tant en tant les pel·lícules dels Germans Marx. Ja no em fan la mateixa gràcia que de petit, però encara somric de la mateixa manera que fa molta gent quan repassa un àlbum de fotos familiar, i me l’imagino a ell alçant les celles fins a l’infinit des de la seva tomba i dient-nos allò de: «Us deixaria el meu lloc, però està ocupat».