La història d’un elf avergonyit

Tots guardem algun secret cultural en les golfes del nostre cervell. Una cançó cursi que posem només quan ningú més la pot sentir, una sèrie de televisió estúpida que devorem amb una barreja d’addicció i de devoció, o una novel·la de butxaca que amaguem darrere dels llibres seriosos de la prestatgeria. Són els nostres plaers secrets, aquells que ens fan feliços però també una mica de vergonya. D’on ve aquesta necessitat d’amagar allò que realment ens agrada?

Fa uns dies, un professor de francès virtual al qual segueixo a través de les xarxes va explicar una història –mitjançant una mena de butlletí informatiu– que il·lustra perfectament aquesta dualitat. Parlava del seu institut, d’una època en què tenia un alter ego. No era un simple jo ideal, sinó un elf fosc, arrogant i ambiciós, que somiava tenir un castell amb el seu nom gravat a la pedra. Cada nit, un cop els llibres de text quedaven enrere, iniciava sessió en un fòrum d’Internet. Allà, en un joc de rol de fantasia medieval, donava vida a aquest personatge. Passava hores teclejant diàlegs, forjant aliances i vivint aventures èpiques amb altres jugadors. Era un món de dracs, batalles i màgia, un espai de llibertat creativa absoluta.

Tanmateix, aquesta passió nocturna era un secret ben guardat. Cap dels seus companys de classe, amb qui compartia patis i exàmens, coneixia l’existència del seu jo èlfic. En el món real, ell aspirava a ser un “mec cool”, algú amb estatus i admiració. I, sota el seu codi adolescent, ser “cool” era incompatible amb passar les nits interpretant un elf fosc en línia. Aquest món de fantasia, malgrat la seva complexitat i la seva capacitat per despertar la imaginació, era vist com una cosa per amagar.

Aquesta anècdota d’aquest professor ressona amb la nostra relació amb els plaers culpables. Per què un gust, per molt autèntic que sigui, pot esdevenir una font de vergonya? El sociòleg Pierre Bourdieu va dedicar gran part de la seva obra a desxifrar aquesta qüestió. En el seu assaig fonamental, La Distinction, Bourdieu argumenta que els nostres gustos culturals no són innats ni tampoc una qüestió de sensibilitat personal pura. Estan organitzats en una jerarquia social que aprenem des de ben petits.

En aquesta escala imaginària, hi ha gustos “legítims” i “nobles” a la part superior: l’òpera, el teatre, la literatura canònica, el golf. A la part inferior, hi ha els gustos “populars” o “il·legítims”: la música pop, els videojocs, el futbol, les comèdies televisives. Però Bourdieu insisteix en un punt clau: aquesta jerarquia no és natural ni divina. És una construcció social, arbitrària, que es transmet i es reprodueix, principalment a través de l’escola i la família. Són aquestes institucions les que, sovint de manera implícita, ens ensenyen què és bo i què és dolent, què té valor i què no. A poc a poc, interioritzem aquestes normes fins a convertir-les en part del nostre propi judici. Així, aprenem a avergonyir-nos dels nostres gustos si no s’alineen amb el que es considera distingit.

En un episodi sobre el menyspreu de classe, el politòleg Félicien Faury va resumir amb una frase brillant l’essència del pensament de Bourdieu: «El paper de la sociologia és transformar el sentiment de vergonya en un sentiment d’injustícia». Aquesta màxima ho canvia tot. En lloc de qüestionar-nos a nosaltres mateixos (“Per què m’agrada aquesta cançó tan cursi?”), hauríem de qüestionar la jerarquia que ens fa sentir vergonya. En lloc de mirar-nos el melic, mirem cap a l’estructura social que ens ha ensenyat a menysprear certes formes de cultura i a exaltar-ne d’altres sense un motiu objectiu.

Per què l’òpera ha de ser un art més noble que el heavy metal? Per què la novel·la gràfica ha de ser un gènere menor en comparació amb la novel·la “seriosa”? Per què les hores dedicades a interpretar un elf fosc en un joc de rol haurien de ser menys valuoses que les dedicades a col·leccionar segells? La resposta no es troba en la qualitat intrínseca d’aquestes activitats, sinó en les relacions de poder i de classe que atorguen valor a unes pràctiques sobre d’altres. Reconèixer l’origen social d’aquestes distincions és el primer pas per alliberar-nos de la seva tirania i poder gaudir, per fi, dels nostres plaers secrets sense embuts, i amb tot l’orgull d’un elf fosc que somiava amb castells propis.