El cel dels dies clars

El cel dels dies clars és una volta de color infinitament profunda, un blau que sembla banyar-ho tot amb una llum nítida i tranquil·la. És en aquests moments quan l’horitzó es retalla amb una precisió gairebé quirúrgica i els núvols, si n’hi ha, naveguen com a flocs de cotó fluix sense pressa. Aquesta claror convida a alçar la vista, a sentir la immensitat com un bàlsam per a la ment atrafegada. Ens recorda que, per sobre del nostre món terrenal, hi ha una extensió serena i ordenada, un espai on la llum ho abraça tot i on l’ànima, per un instant, també s’aclareix.

A sota d’aquesta perfecció celestial, la terra continua amb les seves cuites. Mentre la volta blava roman impassible, allà baix el món s’arrossega enmig d’infinites desgràcies: lluites sordes, ambicions que cremen, cors que es trenquen amb el mateix cop sec d’una branca d’olivera. La llum ho inunda tot, sí, però no pot esborrar les ombres que els homes acumulen a redós de les pedres. El cel, indiferent, continua essent un sostre massa alt per a consolar les misèries que fermenten just sota els seus peus.

Però en un dia clar, tot això queda lluny: els passadissos dels hospitals semblen més clars i les sales dels tanatoris brillen amb una llum inusitada. És com si, en la seva obstinació per ser-hi, la llum decidís plantar batalla als racons on solen habitar les ombres. La claror no nega el dolor –seria absurd pretendre-ho–, però l’embolcalla d’una dignitat que només atorga la transparència. Fins i tot una llàgrima, sota aquest cel, té un reflex de vidre acabat de polir.

Hi ha un lloc comú, gairebé un tòpic, que travessa la història: la nitidesa del cel just abans de les grans catàstrofes. Cronistes de totes les guerres n’han deixat constància. El cel ras que va precedir la batalla de l’Ebre, la claredat matinal de l’11 de setembre a Nova York, la llum tranquil·la dels matins de bombardejos. Com si la naturalesa, amb una crueltat exquisida, es complagués a oferir el millor escenari possible per a l’horror. Els soldats miren amunt i veuen l’infinit; després miren endavant i veuen la mort. I en aquest contrast, el cel dels dies clars deixa de ser consol per esdevenir testimoni còmplice d’una ironia que cap déu no s’ha dignat a explicar.

Aquesta dualitat entre la llum i el dolor humà em porta al record d’una melodia: On a Clear Day (You Can See Forever). La cèlebre cançó de Burton Lane i Alan Jay Lerner, immortalitzada per Barbra Streisand, que parla precisament d’aquesta connexió gairebé màgica que s’estableix quan la claredat ho embolcalla tot. En un dia clar, l’optimisme es fa visible i un sent que pot veure més enllà, fins i tot abastar l’infinit. I, tanmateix, què veiem realment? Potser la lliçó és que la veritable clarividència no consisteix a ignorar el pati de darrere, sinó a aprendre a distingir, enmig del desastre, aquella llum que continua bressolant els nostres morts i els nostres malalts amb la mateixa intensitat amb què acarona els cims.

És clar que, després d’aquesta tirada lírica, un hauria de confessar que els dies clars també tenen la seva trampa. Perquè, posats a veure-hi clar, ho veiem tot: no només la llum entre els morts i els vius, sinó també la pols acumulada sobre els mobles, les teranyines als racons del sostre i aquella lleixa que fa mesos que hauríem d’haver arreglat. El sol, implacable, ho revela sense misericòrdia. I mentre ens emocionem amb la fondària del blau, alguna veu interior ens recorda que la claror no admet excuses: «Si tan clar que veus l’infinit, ja podries veure clar que el lavabo necessita una neteja». Al capdavall, potser per això estimem també els dies ennuvolats.

iPhoto Quim Curbet