221B de Baker Street

Si hi ha una adreça postal que recordo com si fos la meva, aquesta és sens dubte el 221B de Baker Street, el domicili d’algú que conec des de sempre, el detectiu més famós de tots els temps: Sherlock Holmes. Quan Sir Arthur Conan Doyle va instal·lar el seu excèntric personatge en aquest pis londinenc, no podia imaginar que aquella modesta residència victoriana esdevindria un lloc de pelegrinatge per a milions de lectors i que, com jo, sentiríem aquella casa del carrer del forner com si fos una segona residencia a Londres.

El pis que Holmes comparteix amb el seu inseparable amic i cronista, el Dr. John Watson, és molt més que un simple escenari on transcorren les seves aventures. Conan Doyle el va concebre gairebé com un personatge més, un espai que respira la personalitat dual del seu inquilí. D’una banda, hi ha l’ordre meticulós dels seus arxivadors de retalls de diari i el laboratori químic improvisat on fa experiments que deixen Watson perplex. De l’altra, el caos creatiu que Holmes necessita per funcionar: la taula plena de papers, el violí abandonat sobre una cadira, les pipetes de vidre escampades per la llar de foc i la famosa xeringa d’injectar cocaïna al set per cent, amagada en un estoig de pell marroquina.

Aquest pis de solter victorià, amb la seva xemeneia de marbre negre i les butaques de vellut, és el laboratori ideal per a la ment analítica de Holmes. Però és també un refugi de la intimitat masculina victoriana, un espai on dos homes poden compartir confidències, llegir en silenci, rebre clients desesperats i discutir sobre els casos més inversemblants mentre la boira londinenca entela constantment els vidres. La disposició de l’habitació reflecteix també les diferències de classe i gènere de l’època. La senyora Hudson, la casera, viu als baixos i només puja quan és estrictament necessari, generalment per servir el te o per queixar-se de les bales que Holmes dispara a la paret formant el monograma de la reina Victòria. I al costat del pis dels homes, hi ha l’habitació de Holmes, un espai privat que Watson mai no descriu, però que intuïm ple d’aquells objectes estranys que el detectiu col·lecciona.

Quan Conan Doyle va començar a publicar les històries el 1887, el número 221 de Baker Street simplement no existia: el carrer només arribava fins al número 85, i l’autor va escollir un número alt precisament per assegurar-se que no hi hagués una adreça real que es veiés afectada per la fama del seu personatge. Però a la dècada dels anys trenta, quan Baker Street es va ampliar cap al nord, va aparèixer per primera vegada un número 221 real, ocupat per l’edifici Art Deco d’Abbey National Building Society. La sorpresa de l’entitat financera va ser majúscula quan van començar a rebre desenes de cartes setmanals dirigides a Sherlock Holmes. En rebien tantes que van haver de contractar una secretaria a temps complet per respondre als admiradors, amb la resposta habitual que «el senyor Holmes s’ha jubilat i es dedica a criar abelles al camp». El 1990, quan es va inaugurar el Sherlock Holmes Museum als números 237-241, el Westminster City Council va atorgar al museu l’adreça oficial 221B, desencadenant una disputa legal de quinze anys amb Abbey National per veure qui tenia dret a ser la “casa real” del detectiu imaginari. La contesa no es va resoldre fins al 2005, quan Abbey National va vendre l’edifici i el museu va obtenir els drets exclusius sobre l’adreça. Avui, Baker Street és l’única via de Londres que té un número fora de seqüència (el 221B és entre el 237 i el 241), una anomalia urbanística provocada per la força de la literatura.

Curiosament, l’èxit del 221B de Baker Street ha inspirat desenes d’imitacions en la ficció posterior. Des del pis d’Hercule Poirot a Whitehaven Mansions fins a la llar de Miss Marple a St. Mary Mead, tots els detectius de ficció han necessitat un espai propi on desplegar la seva particular manera d’entendre el món. Però cap d’ells ha aconseguit l’estatus icònic d’aquell pis victorià, tot i que cada autor ha sabut adaptar l’espai a la personalitat del seu personatge.

Agatha Christie, conscient de la importància d’aquests espais, va crear per als seus dos grans detectius, llars radicalment diferents. Hercule Poirot, el refinat belga, ocupa el flat 203 de Whitehaven Mansions, un edifici modern d’estil art déco que reflecteix la seva obsessió per l’ordre i la simetria. A diferència del caos creatiu de Holmes, l’habitació de Poirot és tan meticulosa com el seu ocupant: «res fora de lloc, una pols inexistent, una simetria perfecta», escriu Christie a The Mystery of the Blue Train. Els mobles són geomètrics, les cortines cauen amb precisió militar i els objectes decoratius estan disposats en angle recte. És un espai que parla de la ment del seu habitant: tot ha de tenir un lloc i una raó de ser.

En canvi, Miss Marple, la detectiva amateur de St. Mary Mead, viu en una caseta de camp anglesa que sembla sortida d’una postal. La seva llar, amb el jardí ben cuidat i la tetera sempre a punt, és l’antítesi del cosmopolitisme de Poirot i l’excentricitat de Holmes. Però compleix la mateixa funció: és el centre d’operacions des d’on la velleta observa el món i, sobretot, des d’on pot reflexionar sobre la naturalesa humana mentre fa mitja. Christie intueix que el lector necessita saber on viu el detectiu per comprendre’l, i que aquest espai ha de ser coherent amb la seva manera de resoldre crims.

Més enllà de Christie, altres autors han jugat amb aquesta tradició. Raymond Chandler, el mestre de la novel·la negra, instal·la el seu detectiu Philip Marlowe en un pis modest de Los Angeles que reflecteix la seva condició de perdedor noble. A The Big Sleep, l’habitació de Marlowe és petita, funcional i lleugerament descurada, amb una nevera que només conté mitja ampolla de llet i una llauna de cervesa. No hi ha laboratoris químics ni butaques de vellut: només un home sol que treballa sol en una ciutat que no perdona.

Ian Fleming, per la seva banda, va crear per a James Bond un àtic al barri londinenc de Chelsea que és tan sofisticat com el seu ocupant. Però el més interessant és que Fleming va invertir la fórmula: en lloc de crear un espai domèstic per al seu espia, el va fer pràcticament sense llar, sempre d’hotel en hotel, en una mena de nòmada permanent que reflecteix la seva condició d’home sense arrels.

El crític literari Michael Dirda ho va resumir perfectament quan va escriure que «el 221B de Baker Street és més que una adreça: és una idea de la llar, un lloc on l’ordre i el caos conviuen en harmonia, on la intel·ligència pot desplegar-se sense traves, on la lleialtat és incondicional i on, al final del dia, sempre hi ha un foc encès esperant que tornis a casa». Aquesta idea ha perviscut en la literatura detectivesca fins als nostres dies, demostrant que, en el gènere policíac, l’habitació del detectiu no és un simple decorat sinó una extensió de la seva ment, un espai on el lector pot entrar per comprendre millor com funciona aquell cervell excepcional que desxifra els crims que ningú altre pot resoldre.

Potser per això, quan tanquem un llibre de Sherlock Holmes, de Poirot o de Marlowe, recordem gairebé amb la mateixa claredat les seves habitacions que els seus casos més famosos. Perquè en aquelles estances, entre objectes quotidians i detalls aparentment insignificants, hi ha també un misteri per resoldre: el de la personalitat del detectiu, el de la seva manera única de mirar el món i nosaltres els podem habitar sense el problema d’haver-ho de tributar a Hisenda.