Abans tot eren horts

Els coremes, creats pel geògraf Roger Brunet als anys vuitanta, són una manera de simplificar el mapa per quedar-nos només amb les seves formes bàsiques. Funcionen com un “alfabet geogràfic”: fan servir figures senzilles (com punts, línies o fletxes) per representar com s’organitza el territori. En combinar aquestes figures, podem dibuixar un esquema que explica com funciona qualsevol lloc, des d’un poble fins a un continent, i entendre millor per què les coses es distribueixen d’una manera determinada.

Imaginem un corema com si fos un imant gegant: un punt gran al mig que atrau tota l’activitat. Al seu voltant, hi ha punts més petits connectats per línies, com si fos una teranyina. Aquest esquema ens ensenya que la ciutat central té el control i els serveis, mentre que els pobles del voltant depenen d’aquest centre per a la feina o el comerç. En lloc de fer un mapa complicat, fem un croquis ràpid per entendre qui mana al territori.

Si mirem el mapa de Catalunya, ho podem dibuixar fàcilment. L’eix del Besòs seria una línia vermella gruixuda que marca el pas de trens i cotxes entre Barcelona i el Vallès. Al voltant d’aquesta línia, hi pintaríem taques taronges per indicar les fàbriques i els barris que van des de Montcada fins a Granollers. Cap al nord, en canvi, faríem servir un degradat de verds: un verd suau per als camps de pagès i un verd fosc per als boscos del Montseny. Amb quatre traços i colors, ja veiem com canvia el paisatge.

Tot i que són molt útils per ensenyar i entendre idees ràpidament, molts geògrafs –com Yves Lacoste– critiquen els coremes. El problema principal és que, de tant simplificar, ens podem oblidar de la cara humana del mapa. En convertir un lloc en simples quadrats o cercles, es corre el risc de perdre de vista la seva història, les cultures o els problemes de la gent que hi viu. Al final, un territori és molt més que un esquema de geometria; té ànima i detalls que no es poden dibuixar només amb quatre ratlles.

El controvertit filòsof francès Michel Onfray, famós per les seves idees rebels, proposa al seu llibre Teoria del viatger una manera de viatjar més basada en la intuïció i l’art que no pas en els llibres. Onfray diu que, des de la finestra de l’avió, un viatger amb sensibilitat pot entendre l’essència d’un paisatge només mirant els coremes (aquelles formes bàsiques de les quals parlàvem). Però aquesta visió no agrada a tothom: el geògraf Michel Sivignon el critica per ser massa simplista i per voler separar radicalment el “viatger” del “turista”. Segons Sivignon i altres experts, aquesta distinció és antiga i ignora que la geografia de tota la vida ja té, per si sola, molta poesia i complexitat.

Sivignon ens recorda que la geografia sempre ha tingut un punt poètic. Per exemple, Ptolomeu, fa gairebé dos mil anys, ja imaginava que es podia arribar a l’Índia navegant cap a l’oest; una idea agosarada i preciosa. Però per a Sivignon, la millor “poesia” es troba en els relats d’Heròdot, que explicava com les dones escites es feien una pasta amb fustes aromàtiques per deixar-se la pell neta i perfumada. Amb aquests exemples, Sivignon vol demostrar que la geografia no ha estat mai una ciència freda, sinó que des de sempre s’ha fixat en els detalls humans i les sensacions, molt abans que apareguessin els coremes o les teories modernes.

El debat sobre els coremes ens mostra un gran dilema: triar entre la ciència freda o la poesia de la vida. El Besòs es pot dibuixar amb punts i línies, però cap esquema pot explicar la història de la gent que hi viu. L’escriptor Rodolfo del Hoyo recorda que, on ara hi ha fàbriques, abans hi havia horts i arbres; un món que cap dibuix geomètric pot recuperar. Encara que Onfray sigui simplista, ens recorda que mirem el mapa com el mirem, no hem de perdre mai la sensibilitat. Potser el secret de la geografia és aquest: ser capaç de fer models útils sense oblidar la bellesa i l’ànima dels llocs.