Al caliu del fornell

El maó és un tros d’argila adormida, un lingot de fang, un instant de temps solidificat i potser és el gran heroi anònim de la història de l’arquitectura. Rafael Masó deia que l’arquitectura és una síntesi de totes les arts, on el ferro, la fusta i la ceràmica han de parlar el mateix llenguatge. I el maó, i també la teula, si alguna cosa saben és parlar el llenguatge de la terra.

Des dels llegendaris Jardins Penjants de Babilònia fins a la silueta inconfusible de l’edifici Chrysler a Nova York, passant per la Gran Muralla Xinesa o la immensitat de Santa Sofia, tots comparteixen aquesta mateixa arrel de fang cuit. El totxo ha estat la base dels dos mil temples de Pagan, a Birmània, que han resistit nou-cents anys, i també de la fortalesa medieval de Malbork, a Polònia, que és com una petita ciutat. És tan versàtil que serveix tant per fer les clavegueres de Londres com per aixecar la meravella del Taj Mahal. No hi ha fronteres ni èpoques que se li resisteixin i és un material tan omnipresent que ens recorda aquella ironia d’aquella vella sentència: «No és pas per manca de maons que un troba murs més sovint del compte».

I és precisament per això, per ser tan familiar i quotidià, que sovint el tenim oblidat. L’escriptor anglès John Ruskin, enamorat de Venècia, deia que el maó és un material honest, i el poeta italià Alfonso Gatto parlava de maons “vius”. El maó pot ser fonament o ornament, però el seu paper silenciós el fa invisible als nostres ulls. Vivim envoltats de totxos, però poques vegades ens aturem a pensar en la revolució que va suposar poder fabricar la nostra pròpia pedra. Sense el domini del maó, l’enginy de Brunelleschi no hauria pogut aixecar la cúpula d’espina de peix de Florència. Cada peça és una bestiola insignificant, però col·locat amb intel·ligència al costat de milions de companys, pot crear un gratacel o un edifici que duri mil anys. Un èxit de tota una civilització que sovint donem per descomptat.

Aquest mateix llegat, que hem anat a buscar a l’altra punta del món, el tenim aquí al costat de casa. A la comarca del Gironès i a la plana de la Selva, la indústria del maó va ser durant molt de temps el motor de molts pobles. Les rajoleries i teuleries eren centres d’activitat bullint, aprofitant l’argila de les planes per fer les teules i els totxos amb què es van construir masies, esglésies i els primers eixamples dels pobles. Ara molts d’aquells forns estan aturats o convertits en altres coses, però encara formen part del nostre paisatge. Les xemeneies de maó vist que veiem enmig del camp són com monuments a un ofici que connectava la gent amb la terra.

Precisament, jo visc ara en un poble que encara porta aquesta memòria gravada al nom: Fornells de la Selva. No és una casualitat. Aquí hi havia aquests petits fornells que aprofitaven la llenya del bosc i el fang de la terra per bastir les construccions de tota la comarca. Quan passejo pels voltants, m’agrada pensar en aquella gent que transformava el fang en cases. El record dels antics forns s’ha acabat difuminant, però el nom del poble, en plural, els ha mantingut vius. I al final, això és el que queda: una comunitat que no s’entendria del tot sense aquesta arrel de rajol i foc.

El maó ens acaba lligant –si més no en aquest article– les grans meravelles del món amb el racó més proper. Al caliu d’aquells antics fornells, tant dels de Babilònia com dels d’aquest poble, s’hi va coure no només argila, sinó la història de la humanitat. Des del fang fins a la cúpula, el maó explica la nostra capacitat per construir, per aixoplugar-nos i per crear bellesa. I al final, tant si parlem de la cúpula de Florència com dels fornells de Fornells, el maó ens recorda que les coses més senzilles, ben fetes i amb ofici, constitueixen un llegat perdurable que ens convida a reflexionar sobre com construïm, com habitem i com volem ser recordats per les generacions futures. L’emperador August que es va trobar una Roma de rajol, es vantava d’haver-la deixat de marbre, nosaltres que ens hem trobat el mateix no ens podem enorgullir de deixar les nostres ciutats cobertes de ciment o de formigó. Els nostres arquitectes farien bé de seguir el consell de Gaudí: «L’originalitat consisteix a tornar a l’origen».

Un mur del Panteó, Roma. Foto © Quim Curbet.