L’ombra allargada de l’home que esperava a la cantonada

Tenia aquest títol des de feia temps en la meva llibreta d’anotacions i em sabia greu no utilitzar-lo. La meva àvia sempre em deia que «només es té allò que es guarda», la qual cosa sempre m’havia semblat una obvietat. Però segurament a causa d’aquells consells ara m’excedeixo guardant coses per “si de cas”. L’altre dia, per exemple, vaig anar a fer-me una prova a l’especialista –una espirometria– i amb el permís de la doctora, em vaig endur a casa unes pinces de plàstic que serveixen per a tapar-te el nas durant la prova. Encara no tinc clar del tot com les puc utilitzar, però ara que hi penso, potser em serviran quan em toqui anar a votar la pròxima vegada o simplement per poder passar per segons quins carrers fora d’horari de recollida d’escombraries.

Quan passejo pel carrer, o quan espero el bus, el meu cap continua pensant d’ofici, va a la seva: contemplo un automòbil que passa i penso que tots els cotxes riuen. I ho escric. Els fars són els ulls, la graella del radiador és la boca, i el para-xocs és aquella barbeta arrodonida que posen els pallassos als dibuixos animats. I riuen. Riuen d’alguna cosa que jo no sé, potser d’una broma interna que només comparteixen entre ells quan es troben pel carrer. Val a dir que la culpa de tot plegat la tenen uns senyors amb bigoti i gavardina que als anys cinquanta van decidir que un cotxe no havia de ser només una màquina, sinó que havia de tenir caràcter. I com es posa caràcter a un tros de xapa? Doncs posant-li cara. Els fars van passar de ser simples llums a ser uns ulls. La graella del radiador, una boca. I de sobte, els cotxes van començar a somriure.

Quan viatjo, tant si són viatges quotidians de casa al centre de la ciutat o una mica més llargs, no m’emporto gairebé mai lectura, en tinc prou amb la meva llibreta d’anotacions. Ara mateix m’adono que hi havia escrit el següent: «L’esperança va i bé, igual que la felicitat, i la felicitat arriba quan vol, però l’esperança es treballa, s’ordeix amb la paciència de l’aranya i el (…) del talp». No és que em resulti inintel·ligible l’adjectiu dedicat al talp, és que vaig decidir cercar-lo més endavant. Si l’aranya és pacient, què en diríem del talp? Doncs que el talp és persistent. No espera teixint una teranyina al racó, com fa l’aranya, sinó que avança a cegues, però sense aturar-se, excavant túnel rere túnel, convençut que en algun lloc, més enllà de la foscor, hi ha un cuc o una arrel tendra. 

L’aranya confia en l’espera; el talp confia en l’empenta. Jo no faig ni una cosa ni l’altra, només em mantinc a l’aguait, amb la llibreta a la mà, immòbil, mentre els cotxes riuen i els talps excaven i les aranyes teixeixen. Potser hi ha un fil que em lliga amb totes aquestes coses, amb tots els camins que no he volgut prendre, tots els túnels que he decidit no cavar. En la llibreta també tinc apuntada una cita d’André Roussin que diu «Un intel·lectual és algú que entra en una biblioteca fins i tot quan no plou». He de confessar que hi vaig poc a la biblioteca, potser perquè m’agrada més tafanejar entre els títols que llegir, i en una biblioteca cada vegada es fa més estrany una cosa i l’altra, però si ara acabo de recordar això és perquè he anat a la biblioteca i he marxat decebut perquè la màquina del cafè no funcionava. A la sortida el sol m’ha enlluernat durant uns segons i m’he angoixat perquè he vist l’ombra allargada d’un home que esperava a la cantonada.

iPhoto Quim Curbet