Soc de matins

Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia.

M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, com si fossin confidències compartides a cau d’orella abans que es converteixin en titulars cridaners i buits. El rastre humit que deixen els camions de neteja, el moviment rítmic de les escombres dels bars preparant la jornada... tot té una cadència pausada, gairebé cerimonial. És l’únic moment del dia en què la ciutat es deixa veure sense maquillatge, sense les presses que després li endureixen les faccions, i per això m’agrada caminar-hi, per sorprendre-la en aquesta intimitat que aviat s’esvairà.

La primera llum del dia ho torna tot possible. Quan el sol encara és baix i besa les façanes de biaix, les textures semblen ballar damunt les parets, canviants, com si l’arquitectura encara no hagués decidit quina cara vol mostrar al món. Els límits del carrer es mostren definits, com el perímetre d’un regal que ningú no ha gosat desembolicar, prometent una jornada plena de possibilitats per estrenar. És una ciutat verge que encara no ha estat profanada pels sorolls eixordadors, les aglomeracions i les empentes dels qui sempre arriben tard. Però sé que aquesta puresa és efímera. A mesura que el dia avança, la transparència matinal es va esvaint com la boira, substituïda per la ciutat que tothom coneix: la del trànsit, les sirenes, les cues i les mirades que fugen per por de trobar-se. Per això valoro tant aquesta estona, aquest parèntesi de quietud abans que la realitat s’imposi amb tota la seva cruesa.

Diuen els anglosaxons que la democràcia és quan truquen a la porta a les sis del matí i és el lleter, però nosaltres, mediterranis com som, no confiem en el repartidor i més aviat el que ens desvetlla és el camió dels escombriaires. Però en esperit ve a ser el mateix: la llibertat i la civilitat s’haurien de palpar en aquests petits rituals de trenc d’alba. Tanmateix, la igualtat, la fraternitat i la justícia no es practiquen mai a les tres de la matinada i, sovint, sembla que a l’Estat espanyol no s’entenguin a cap hora del dia. La paradoxa és que aquesta hora matinal que tant m’agrada, amb la seva promesa d’igualtat davant el nou sol, és també el moment en què la democràcia hauria de fer-se evident en els gestos més humils. Quan el sol comença a daurar les façanes, encara no hem après que la neteja dels carrers hauria de ser tan digna com la dels despatxos oficials. Els qui aixequen el país abans que ningú ho faci, sovint són els mateixos que després han de suportar mirades de superioritat. Potser per això valoro tant aquesta hora silenciosa: perquè per un instant, mentre l’escombriaire fa la seva feina, tots som iguals davant la llum que neix. Fins que les hores grans comencen a dictar qui mana i qui obeeix.

M’aferro als matins, a aquesta estona breu en què el món encara no ha tingut temps de corrompre’s del tot. Sé que és un miratge, que mentre jo camino pels carrers nets, hi ha qui ja carrega amb el pes de la jornada, qui fa hores que treballa perquè jo pugui gaudir d’aquesta il·lusió de calma. Però necessito creure que cada matí neix un món nou, encara que només sigui per un instant. Quan el sol ja és alt i els sorolls es tornen un destrellat caòtic, jo em refugio en la certesa que demà, a primera hora, tornaré a sortir al carrer per retrobar la ciutat honesta una altra vegada. I mentre els altres es pregunten qui vigilarà els carrers, jo trio ser testimoni de l’única hora sincera del dia, aquella en què res no s’ha pogut encara camuflar.

Les nits, definitivament, no s’han fet per mi. A aquella hora, el dia ja ha segregat els seus verins i els telenotícies escupen imatges de rius tèrbols de llot o boscos devorats per les flames. Els sons i la fressa del carrer se’m barregen al cervell i els somriures de la gent que passa em semblen tots sospitosos, com si amaguessin un secret tenebrós sota la llum dels fanals. En aquest món de cuques, és evident que no m’ha tocat ser una cuca de llum. Soc d’hàbits diürns i dels que pensa que les nits es van inventar només per dormir. Que vigili Batman, si vol, que jo me’n vaig al llit.

iPhoto Quim Curbet