L’especialització és per als insectes

Combinar diverses disciplines alhora és força corrent, sobretot si són complementàries. Un pot ser periodista i escriptor, arquitecte i dissenyador de mobles o actor i director, però a vegades passa que es fusionen activitats molt diverses que, a primera vista, no tenen res a veure. Llavors sorgeix la figura del professional híbrid, aquell que integra, per exemple, la biologia marina amb la fusteria, o la psiquiatria amb la poesia. Aquestes unions inusuals no responen a una moda ni a un excés de versatilitat, sinó a una necessitat interna de trobar noves connexions allà on els altres només veuen fronteres. Perquè, sovint, la innovació no neix dins d’una única disciplina, sinó a la cruïlla entre dues d’aparentment distants. I són precisament aquests creadors atípics els que ens recorden que el talent no entén de compartiments estancs, sinó de preguntes que travessen sabers.

El meu pare tenia un conegut, del ram dels impressors, que disposava d’un local al centre del seu poble amb una premsa i unes caixes tipogràfiques. Imprimia recordatoris, targetes i tota la mena de “remenderia” habitual, però a més exercia un segon ofici en el local del costat: feia de barber del poble. I com si això no fos poc, en un tercer local hi guardava taüts i feia d’enterramorts. Com era habitual en molts pobles de les comarques gironines, els diumenges i altres dies de festa, tocava en la cobla del poble. Aquest personatge singular no era una excepció en el seu món, sinó el reflex d’una època en què la supervivència exigia abraçar tots els oficis possibles, per molt diversos que fossin. La raó és que abans que l’especialització es convertís en dogma, la versatilitat no era un luxe intel·lectual, sinó una eina quotidiana. Ell no va llegir mai els clàssics del Renaixement, però els va practicar sense saber-ho: va viure la unitat del saber fragmentada en tasques de tinta, tisores, fusta i música. Hauríem pogut dir que era un home del Renaixement, però, que se sàpiga, no va aconseguir mai fer renéixer a cap dels seus clients.

No cal anar gaire lluny per trobar casos similars a escala global. Hedy Lamarr era l’arquetip de la diva de Hollywood, amb el seu glamur i les seves pel·lícules mítiques, però al mateix temps patentava la tecnologia del salt de freqüència, una base fonamental per al Wi-Fi i el Bluetooth. Quina relació pot haver-hi entre posar-se davant d’un càmera i desxifrar ones de ràdio? Aparentment, cap. I què direm de Brian May, el guitarrista de Queen que va omplir estadis amb solos electrificants, mentre es doctorava en astrofísica i publicava treballs sobre la pols interestel·lar? L’emoció del rock i el fred càlcul matemàtic no haurien de conviure, però en ell conviuen. Roald Dahl, que va regalar somnis a generacions senceres amb les seves històries infantils, també va ser pilot de combat durant la Segona Guerra Mundial i espia de l’MI6. Virginia Apgar, per la seva banda, va salvar milions de nounats amb el test que porta el seu nom, però la seva gran passió secreta era construir violins i violoncels amb les seves pròpies mans. I què dir de Mayim Bialik, la xicota de Sheldon a La teoria del Big Bang, que mentre feia riure milions d’espectadors es doctorava en neurobiologia a la Universitat de Califòrnia?

Però si hi ha un paradigma de la versatilitat impossible, aquest és Vladimir Nabokov. La seva vida es dividia en tres mons que ell mateix deia que no es barrejaven: la literatura, l’entomologia i els escacs. Com a escriptor, va ser un dels genis de la narrativa del segle XX, autor de Lolita, amb un domini prodigiós de l’anglès, el rus i el francès. Paral·lelament, era un expert mundial en papallones: va ser conservador de la col·lecció de lepidòpters al Museu de Harvard, va descobrir diverses espècies i va publicar articles científics rigorosos. I a sobre, componia problemes d’escacs, enigmes matemàtics i visuals que considerava una forma d’art pur. Nabokov no intentava connectar aquestes disciplines perquè sabia que no calia. Simplement, les habitava totes.

Des de l’impressor-barber-enterramorts del poble gironí fins a Nabokov, passant per Lamarr, May, Dahl o Bialik, tots ells encarnen un mateix ideal: la negativa a ser reduïts a una sola etiqueta. No es tracta de fer de tot una mica, sinó de perseguir diferents passions amb la mateixa intensitat, de creure que la ment humana no està dissenyada per quedar-se tancada en una única gàbia professional. Potser el veritable luxe del nostre temps no sigui l’especialització, sinó recuperar aquesta audàcia renaixentista de saltar d’una disciplina a una altra, de ser alhora poeta i arquitecte, músic i científic. Robert A. Heinlein, escriptor de ciència-ficció i enginyer, va dir una vegada que «Un ésser humà hauria de ser capaç de canviar un bolquer, sacrificar un porc, controlar un vaixell, dissenyar un edifici, escriure un sonet, quadrar comptes, construir un mur, consolar els moribunds, rebre ordres, donar ordres, cooperar, actuar sol, resoldre equacions, analitzar un nou problema, llençar fems, programar un ordinador, cuinar un àpat saborós, lluitar eficientment i morir amb honor. L’especialització és per als insectes».

Dedicatòria de Vladimir Nabokov a la seva dona, Véra (1962).