Sobre la saviesa fabiana

Durant la Segona Guerra Púnica, Roma es trobava a la vora de l’abisme davant el geni militar d’Anníbal. En aquell moment crític, el general Quint Fabi Màxim va decidir trencar amb l’ortodòxia bèl·lica de l’època. En lloc de buscar una victòria ràpida en camp obert, que sovint derivava en carnisseries, va optar per una guerra de desgast, evitant el xoc directe i prioritzant la paciència i el control del temps. Aquesta resistència tenaç i calculada, que permetia guanyar força mentre l’adversari s’esgotava, va acabar definint l’anomenat mètode fabià.

Aquesta mateixa lògica de prudència estratègica va ser la que, segles després, va inspirar els intel·lectuals britànics a l’hora de fundar la Societat Fabiana. En lloc de defensar una revolució violenta o un trencament abrupte amb el sistema, van proposar un canvi social basat en el gradualisme. La idea era simple però ambiciosa: transformar la societat des de dins, utilitzant les institucions existents i el coneixement tècnic per aplicar reformes constants. Aquesta via prioritzava l’evolució democràtica per sobre de la insurrecció, confiant que el progrés acumulat acabaria per consolidar un model més just.

És en aquest punt on el gradualisme fabià esdevé el pilar fonamental de la socialdemocràcia. Aquest corrent polític va recollir el testimoni de l’estratègia de Quint Fabi per demostrar que l’estat del benestar no s’havia de construir sobre les runes del sistema, sinó a través de la seva transformació progressiva. En lloc d’un assalt al poder, la socialdemocràcia va triar el camí de les reformes legislatives, el pacte social i la redistribució de la riquesa dins del marc democràtic. Així, allò que va començar com una tàctica militar de supervivència a Roma, va acabar definint un model de convivència basat en el progrés constant i la pau social.

El model escandinau és, possiblement, la culminació pràctica d’aquesta herència fabiana aplicada a la socialdemocràcia. En lloc de revolucions dràstiques, països com Suècia, Noruega o Dinamarca van apostar per dècades de reformes incrementals i pactes entre capital i treball. Aquesta via nòrdica va demostrar que la prosperitat econòmica i la justícia social no eren antagòniques, sinó que es podien retroalimentar mitjançant un Estat fort que garantís serveis universals. El resultat no va ser fruit d’un canvi sobtat, sinó d’una marxa constant cap a la igualtat.

Malgrat l’eficàcia del seu mètode, Quint Fabi va patir el pes de la impaciència política. La societat romana, ferida en el seu orgull, va batejar-lo despectivament com a Cunctator (el que retarda) i, finalment, el van rellevar del comandament per retornar a l’ofensiva directa. El resultat d’abandonar la seva prudència va ser la catàstrofe de la batalla de Cannes, on Roma va patir una de les derrotes més sagnants de la seva història. Només després d’aquell desastre el Senat va entendre que la cautela de Fabi no era covardia, sinó l’única via de supervivència, rehabilitant la seva figura i la seva estratègia fins a la victòria final.

De manera gairebé calcada al que va patir el general romà, la socialdemocràcia ha hagut de lidiar sovint amb el desgast de la seva pròpia prudència. En moments de crisi o de gran desigualtat, el mètode de les reformes lentes i el pacte institucional sol ser titllat de tebi o ineficaç per aquells que exigeixen solucions immediates i rupturistes, des d’un costat o de l’altre. Tanmateix, la història ens recorda que, quan s’abandona el camí del progrés consolidat en favor de promeses de victòries ràpides i sense base, el sistema corre el risc de patir el seu propi “Cannes”.

Això no obstant, aquest mètode no ha estat exempt de crítiques i punts febles. En centrar-se exclusivament en la millora gradual, la socialdemocràcia ha corregut sovint el risc d’institucionalitzar-se en excés, perdent el seu impuls transformador i quedant atrapada en la gestió del dia a dia. Aquesta feblesa ha provocat que, en moments de canvi tecnològic o crisi global, el model s’hagi percebut com a massa lent o poc ambiciós per fer front a nous poders que no entenen de fronteres ni de pactes socials. En definitiva, el perill del fabià ha estat, a vegades, confondre la prudència estratègica amb la paràlisi política davant d’un món que avança a una velocitat diferent.

A l’inici d’allò que després vam anomenar “la transició”, hi havia a Catalunya diversos grups polítics que d’una manera o l’altra apostaven per aquesta via, uns quants d’ells van acabar convergint en el que s’anomenà d’una manera molt impostada “Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)”. Aquest partit, arrossegat per la seva ombra espanyola, va acabar dominat pels que ara encara en fan bandera i que s’han allunyat totalment del seu concepte fundacional, però la idea, aquella idea de canvi gradual i de cohesió social, no ha acabat de desaparèixer de tot.

Potser, en un món que avui premia la immediatesa de l’eslògan i la confrontació polaritzada, hauríem de tornar a confiar en aquesta saviesa fabiana. La història de Roma i l’èxit de les democràcies més avançades ens recorden que els canvis més profunds i duradors no són els que fan més soroll, sinó els que es construeixen amb la paciència del qui sap que la vertadera victòria és la que es consolida dia a dia. Recuperar el valor de la gradualitat i el pragmatisme podria ser, precisament, l’única via per salvar el contracte social en temps d’incertesa.

Olof Palme, un dels líders més carismàtics de la socialdemocràcia europea, parlant des de l’escenari clàssic d’Almedalen, 1968. Foto: Hans Hemlin.